Plas, plas, plas...

En aquest món de mones, tots tenim dies millors i dies en què ni estem per tirar coets ni ens agrada que els altres en tirin. Per exemple: l'endemà de morir-nos. Jo ja he deixat dit als de casa que s'estalviïn tota mena d'actes de comiat quan m'arribi l'hora. I és que no responc de mi, si volen que els sigui franc: tal com van les coses, podria ben ser que la concurrència m'agafés massa susceptible i algú se n'anés esbroncat. Per què ho dic? Doncs perquè últimament he hagut d'anar a dos funerals seguits, un de civil i l'altre, religiós. En tots dos acomiadàvem persones entranyables. I bé, el comportament dels amics, coneguts i saludats va ser tan immadur, tan propi d'una societat en permanent adolescència, que he decidit blindar l'ocasió de tocar el dos en absolut silenci. Cantin, cantin amb mi el bolero: sólo se muere una vez...

No parlo pas dels ridículs aplaudiments a la sortida del fèretre, sinó d'un capteniment encara més capfluix. A l'acte civil que els deia, amb la sala del tanatori plena a vessar, uns companys del difunt van sortir a llegir fragments prèviament triats a consciència. Eren uns textos bellíssims, molt emotius, que feien pensar, i tant que sí. Llàstima que després de cada lectura, la concurrència esclatés en una salva d'aplaudiments ostentosos, prolongats, circenses. Va anar d'això que la conductora de l'acte no demanés uns minuts per a la publicitat. Un ancià amic de la família fins i tot va suplicar que, havent acabat, no l'aplaudissin i que miressin de reflexionar sobre la profunditat del que anava a dir. De què, moreno! Més de mitja sala devia pensar que repapiejava. El van aplaudir com a un torero!

Pel que fa a l'acte religiós, abans que el fèretre i els familiars entressin a l'església, la nau semblava el mercat de Calaf. Barrila d'una bancada a l'altra, rialles, alegrois de retrobar-se, saludades per aquí, cites per allà. No m'estranyaria gens que s'hi acabés tancant algun negoci... A veure, no voldria pas posar-me transcendent, eh? Tanmateix, si venir a dir-me adéu quan sigui jo el del calaix no ha de servir ni tan sols per fer uns instants d'introspecció i reflexionar sobre la vida i la mort –ja no parlo de cap espiritualitat–, millor que deixi una ronda pagada a la tasca. Perquè, qui us assegura que jo no estaré sospesant el tema?