Interpretar Sánchez

Pedro Sánchez va adquirint lleugeresa en les compareixences públiques. L'ofici s'adquireix a còpia d'experiència. Sánchez n'aprèn i ja no es baralla amb els cables dels micròfons ni amb les subordinades. Com va recordar ell mateix ahir, fa dos anys que és secretari general del PSOE. Ja és gairebé un graduat. Si no n'haguera après, si s'hi barallés, s'assemblaria perillosament a Zapatero. Ahir el candidat socialista es va reunir amb Mariano Rajoy i després es va explicar. Afirma Sánchez que el PP no pot governar amb el seu programa electoral perquè l'electorat no li ha donat la majoria necessària per fer-ho. Completa també la reflexió afegint-hi que la negociació que ha de fer el candidat popular ha de ser “de propostes, sense amenaces ni xantatges”. Conclou el líder socialista que Rajoy ni pot ni sap negociar i que, per tant i en conseqüència, a data d'ahir només comptava amb 137 diputats, els propis, per a investir-se president del govern espanyol. Tot això, tan admirablement detallat, va servir per proclamar que el PSOE ni votarà a favor ni s'abstindrà en la investidura de Mariano Rajoy. Pedro Sánchez va repetir ahir la lletania habitual, desafiant les gracietes dels periodistes afins al PP. La fidel infanteria madrilenya, que tant galleja quan manen els seus i que ara reclama recuperar la tranquil·litat i la gana per rebentar les marisqueries amigues. D'acord. I tot això què vol dir? Que el PSOE s'abstindrà en el tercer, en el quart o en l'enèsim i darrer intent de Rajoy.