La funció social de Vargas Llosa

Aquesta setmana s'han atorgat els premis Rei d'Espanya de Periodisme. Felip VI va fer el discurs a l'ús en què va exaltar els valors –ja se sap, intrínsecs– del periodisme decent. Entre aquestes virtuts hi ha la “funció social”. Una “funció” que compleixen amb “un altíssim nivell”, segons el jurat i el rei, Mario Vargas Llosa i Carlos Herrera, premis Don Quijote i Iberoamericano de Periodismo, respectivament. Potser per la condició nacional i per la condició imperial, aquests dos senyors s'han guanyat un distintiu iberoamericà. Ara, la funció “social” no s'entén. I si no s'entén, Felip VI se l'hauria d'haver estalviat. Per funció social s'hauria d'entendre un ànim de progrés, de concòrdia, de civilització. Funció “social”, per exemple, seria enfortir la concòrdia entre els Estats d'una part i de l'altra del món que comparteixen llengua i cultura castellanes. Espanyoles, si atenem a la denominació que s'estimen més. Però no és gens “social” enfrontar i enemistar la majoria de la societat espanyola, d'un costat, i la catalana, de l'altre. Aquesta és la dedicació que més s'estimen en el periodisme que perpetren el senyor Vargas Llosa i el senyor Herrera. Tots dos tracen una ratlla, que separa el bé i el mal. El bé és el món castellanocèntric que ells reivindiquen. El mal són els que no pensen igual. Els catalans que consideren que poden decidir i viure sols. Se'n burlen, els insulten i els deslegitimen democràticament. Fins i tot humanament. Cervantes se'n faria creus. Felip VI, no.