Dones intrèpides

La recent celebració del centenari de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914-2014) ens va permetre evocar, una vegada més, tots els aspectes d'una gestió política i administrativa que ha quedat fixada com a modèlica en un context que no era precisament gens fàcil. I, com no podia ser d'una altra manera, va excel·lir en el nostre memorial el projecte concret de les biblioteques populars, una ambiciosa iniciativa cultural que, malgrat que en aquell moment concret només va veure fetes realitat vuit instal·lacions concretes –totes fora de Barcelona–, portava el germen de l'esplèndida realitat d'avui, reconeguda per tothom.

Al capdavant d'aquelles biblioteques hi havia d'haver, naturalment, unes persones ben preparades, que per això rebrien formació en una escola expressa que va fer-se per a elles. En la concepció i en la mentalitat de l'època i dels promotors de la iniciativa, aquestes persones només podien ser dones, és clar, i és que, com el senyor Puig i Cadafalch ja va recordar a tothom, es creia que, per a la gestió bibliotecària, el millor era la “delicadesa femenina”, paraules literals del segon president de la Mancomunitat i arquitecte de Can Serra, la casa on des de 1987 es troba precisament la Diputació de Barcelona.

Al costat de la seva preparació tècnica, aquelles senyores cabdals per a la bona causa que hom es proposava, havien de cultivar també valuoses qualitats morals: per això, en una societat ardent de conflictes socials i poblada d'anarquistes, Eugeni d'Ors va instituir, des del primer moment, l'Oració de les bibliotecàries en encendre la llàntia del vespre, impresa conjuntament amb una imatge de la Verge a la qual, efectivament, encenien una llàntia. Una imatge que encara estava penjada a les biblioteques als anys trenta...

Unes senyores singulars, sens dubte, unes imatges i un tarannà que ara ens fan somriure, amb el prototipus convencional de la bibliotecària que aleshores va forjar-se i amb l'extraordinari canvi social que després hem tingut la sort de viure. Un gremi, tanmateix, encara poblat massivament per dones, per més que molts homes han demostrat i demostren cada dia que, més enllà de la seva delicadesa de tracte envers els llibre i els usuaris, són capaços de posseir igualment les qualitats que es consideren necessàries per administrar com cal una biblioteca pública.

Tots ells, homes i dones, exerceixen avui el seu treball en uns edificis que ja no són aquelles cambres noucentistes exquisides amb cadires de boga i amb sòlides taules ben contornejades, uns autèntics temples de l'esperit al servei d'una litúrgia gairebé sagrada. Avui, les biblioteques són grans equipaments, lluminosos i moderns, dotats de més llibres i de més personal, arrenglerats –i arromangats– al primer pla del combat quotidià per la cultura i proveïts de tots els instruments que les noves tecnologies han posat a les nostres mans. Aquests centres, guiats també avui per gent entusiasta i servicial, continuen sent un espai de silenci i de pau per als esperits inquiets, però també són alhora un element d'agitació continu, amb activitats constants i amb propostes novelles que es pensen i es repensen cada dia, perquè els temps d'ara corren molt més de pressa, els usuaris s'han tornat més exigents i no s'hi val a adormir-se.

Arribats en aquest punt, més d'un lector deu pensar quin pot ser el motiu concret d'un altre article evocador d'un món que ens és particularment afecte. Sempre hi ha un bon pretext per escriure'l, certament, un article com aquest, però és que aquestes setmanes s'han jubilat dues bibliotecàries amigues que van arrencar en centres dependents de la Caixa de Pensions i que es mereixen un lloc especial en el quadre d'honor del seu ram professional. Més encara, es mereixen de ser citades ara i aquí amb el seu nom. L'una és Assumpta Bailac, que, en el seu àmbit, ha tingut llocs de responsabilitat en totes les trinxeres de l'administració pública catalana. L'altra és M. Teresa Miret, amb més de quaranta anys de servei a la seva ciutat d'Igualada i amb notables contribucions a la bibliografia històrica i documental. Dos casos concrets de persones –de dones intrèpides– que s'han guanyat el reconeixement de diverses generacions de lectors, molts dels quals ja les trobem a faltar. Dues persones que ens recorden, si calia, que el tremp i el caràcter de les institucions del país vénen marcats no pas per la magnificència i eficiència de les instal·lacions –que, naturalment, com més en tinguin, millor–, sinó sobretot per la bona feina de les persones que hi són al capdavant.