Besar-se al metro

La noia que ara entra al vagó de metro, vestida de negre, cabell recollit, monyo de gitana, fa el posat inquiet de voler passar desapercebuda. Però així que el tren engega, ella també engega, i es posa a recitar amb massa poc convenciment la lletania que té una filla per alimentar, i que no té res per oferir-li i que és per això, encara que la seva cara digui que preferiria no haver d'interpretar aquest personatge, que es disposa a “molestar” la concurrència.

I aleshores, una màquina de sons que tragina arrenca les notes meloses del Yo soy rebelde i mentre el giny hi posa el fons ella hi posa la lletra i les notes, que pessiga com un piano empolsinat, i comença a escapar-se-li la melodia que s'escampa en forma d'esgarips que fereixen l'aire del vagó.

La gitana és valenta, i quan amplia repertori i baixa al terreny de la rumbeta per estripar una història de desamor, l'oïda de l'estrangera que acaba d'aterrar a Barcelona –maleta delatora d'una estada que serà tan mínima com intensa– s'omple del so de la ciutat mestissa que potser ha imaginat en llegir alguna guia de viatges, i els seus ulls claríssims s'il·luminen i adornen el somriure de viatgera complaguda.

Al mateix vagó, dues noies, ella amb el cabell tintat de verd piscina, ella amb el cap d'un ros cridaner adornat de blau, es besen. Es besen amb pal·lidesa, com besarien la freda lluïssor del paper de cel·lofana, en un òscul infinit de gominola. Ni han vist, ni han sentit la gitana. Viuen en el món on no hi ha res més important que el moment etern dels llavis de l'altra. Ni el metro que ara ve, ni l'estació que ara passa, que la vida es va inventar per ser besada! Per a elles el premi als rebels, per a elles la rumba més gitana.