El sol de juliol

Veure el sol solament a la televisió, al cinema i a les fotografies, es pot dir que és una desgràcia. O bé en una caminada a migdia un dia de juliol, amb el sol per teulada, hom pot fondre's. Enguany, un no sap si cordar-se o descordar-se els botons de la pitrera, beure líquids o no beure'n, o mirar amb enveja les imatges dels mitjans de comunicació de les platges plenes a rebentar. Les ombrel·les i els para-sols fan de mare patidora: “Feu lloc per als nens!”, diu ella. La pell fina dels infants el sol la crema en un dir Jesús. Si fa calor com aquest any, ningú està content del seu paper. Hom espera l'estiu, per què?

Els grupets familiars que viuen lluny de la costa, els diumenges de juliol i agost, en vindre a la platja, hi passaven el dia, incloent-hi el dinar. Ara, molt menys. La construcció de milers d'apartaments arreu de la costa mediterrània catalana, fins a dos o tres quilòmetres terra endins, de tots els preus i nivells, i la proliferació de restaurants de temporada, de cost baix, han fet que els portadors de fiambreras, –carmanyoles, en català– amb ensalada russa i llibret de llom arrebossat hagin minvat. La crisi ha desfet part d'un món d'hostalatge que havia proliferat i que amb esforços aconseguien en quatre mesos, o tres o dos, segons els llocs, uns ingressos que els permetrien viure tot l'any. Els turistes del centre i el nord d'Europa assumien bé els jocs de mans que l'hostaleria temporera havia de fer.

Aquest turisme europeu no és pas el millor. Ben al contrari. Les famílies, però, són com les de tot arreu. Els joves, en canvi, escandalosos i provocadors, porten de cap els serveis d'ordre. Cada estiu hi ha alguna baixa. Els ajuntaments es troben entre l'espasa i la paret: els establiments necessiten ingressos a l'hora que sigui del dia o de la nit. D'altra banda, els residents i els turistes tenen dret a dormir a les nits. Cada any els posen pegues, però porten noves idees per practicar. És prou curiós comparar els llocs d'estiueig amb aquests problemes. A la platja del poble de Llançà, amb el port afegit, dues terceres parts d'aquesta l'emplenen els restaurants i algun hotel. La resta són apartaments. A les nits hi ha música i sardanes, amb gran quantitat de veïns del poble. Abans de la una, s'acaba la festa, els del poble es retiren, els residents entren a casa, els turistes als hotels i els establiments tanquen. Algunes parelles resten a la sorra de la platja. Un silenci absolut deixa sentir el trencar de les petites onades. Els llums oberts de les fatxades, reflectits a l'aigua, munten un espectacle de llum notable. A vegades, un petit xiscle sona en la foscor: són les parelles. Ell la tenia agafada per la cintura. S'ha mogut i en posar altre cop la mà, en la foscor, s'ha equivocat. La hi deixa: ella ja no xiscla! A les cinc del matí, les barques de pesca trenquen uns moments l'encís. Aquest retorna per veure sol ixent des del promontori portuari del Castellà. La vida nocturna de Llançà és un altre món!