Vuits i nous
Sobre els “paveros”
“Les majories absolutes generen fatxendes i presumits
El Fabra no admet pavero però el Moll, sí: “Pavero-era, fanfarró, presumit”. Diu que és pres del castellà. Sembla que en restringeixi l'ús a Barcelona, però a casa ho dèiem. Francesc de Borja Moll era de Ciutadella. Els genets de les festes de Sant Joan, tots de casa rural però de casa bona, sempre m'han semblat molt paveros, gairebé com a condició indispensable. No deia Moll la paraula, a casa seva? Després va passar a viure a Mallorca. El Cículo Mallorquín, de molta incidència sobre la vida social, política i econòmica de Palma, era una institució reservada als paveros. En el seu anar i venir pels carrers, Moll se'n devia trobar.
Dic que a casa ho dèiem, amb el matís fanfarró molt en primer terme. Jo vaig conèixer la substitució d'uns paveros per uns altres. El primers havien guanyat la guerra, vestien fosc, portaven el tàlem a la processó i eren addictes a l'“usted no sabe con quién está hablando”· Van ser desplaçats pels nous rics que el miracle econòmic dels seixanta va fer aflorar. Duien les claus del cotxe a la mà com unes castanyoles perquè se sabés que en tenien, fumaven Ducados com a superació del Celtas i parlaven amb veu alta dels seus èxits, també amb les senyores. Les seves dones fumaven ros sense empassar-se el fum i tossint, es pintaven com mones i parlaven en castellà amb el marit i amb els nens perquè fa fer fi. De vegades ells, a cal barber o al casino, explicaven acudits de Franco, però eren inofensius. Els acabaven així: “Que duri!”
La política dóna paveros. Mitterrand i Chirac en van ser de primera magnitud. Sarkozy i Hollande els han volgut emular, però per no fer riure els falten estatura i volum toràcic. Les majories absolutes n'afavoreixen l'aparició. La corrupció del PP és una història de paveros. Fixin-se com es belluguen, parlen i es pentinen. Aquesta escarola de cabells al clatell, aquests andares... Jordi Pujol, que no és ni ha estat mai pavero, se'n va envoltar, d'alts i de baixets, quan governava amb comoditat. O bé el càrrec els en va fer. Així els ha anat, a alguns. Pasqual Maragall, que no va tenir majories, no va criar paveros, i si un se li va colar i no era dels seus el va acabar destituint perquè desentonava. Artur Mas se'n va reservar uns exemplars. Ara l'han abandonat. L'independentisme, de moment, no és cosa de paveros.
El periodisme d'opinió, escrit o audiovisual, en el qual conviuen analistes, politòlegs, lletrats i polítics aspirants o en desús, n'és ple. És clar: es pensen que incideixen en la marxa del món. Hi ha una manera de saber que tu, encara que també et manifestis als mitjans, no comptes entre els paveros: et miren per sobre l'espatlla, t'escolten amb la mitja rialla i es reserven per a la seva rotllana els secretets. Que duri.
