Tertuliaires

El desconcert polític a Catalunya i a Espanya ha adobat el terreny de la televisió perquè hi creixin tertuliaires. Ep! Tertuliaire no és pas un neologisme acabat d'inventar. La paraula tertuliaire figura en el material lexicogràfic de Marià Aguiló, datat l'any 1844, que forma part de l'aplec de documents d'aquell lingüista, editats per l'Institut d'Estudis Catalans, entre 1914 i 1934, a cura de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu. Qualificar de tertuliaire qui xerra a càmera oberta, en els estudis de les televisions, sense que s'entengui què diu, és més escaient que anomenar-lo tertulià, mot molt més noble. Els tertulians genuïns eren erudits que enriquien els diàlegs en els salons cultes, des del segle XVII, o que il·lustraven els debats en les penyes d'intel·lectuals des de finals del segle XVIII i fins a la darreria del XX. A Catalunya en tenim notícia des d'abans del XIX gràcies al baró de Maldà; i a Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, o ara mateix, a Josep Maria Cadena, pel que fa al segle XX. Les tertúlies escenificades a la televisió res no tenen a veure amb les converses llegendàries a l'Ateneu Barcelonès ni les més recents a La Punyalada, ja desapareguda. Les que s'emeten ara són un succedani desnaturalitzat, una degradació de la tertúlia honorable. Diuen que amb les retallades de pressupost han de convidar personatges de l'última fila. És una pena. La tertúlia és un gènere prou seriós per deixar-lo en mans de tertuliaires d'ofici i dels seus aprenents maldestres.