Bicicleta i improperis

Hi ha uns quants detalls d'aquests dies tristos i dramàtics que criden l'atenció. Per exemple, Bouhlel, el protagonista de la matança de Niça, va arribar a l'aparcament on tenia el tràiler en una bicicleta. Sembla que hi era aficionat. Ell, que havia planificat la seva ruta malèfica, havia de saber que no se'n sortiria, que tant si era un soldat camuflat a les ordres d'Estat Islàmic (sense que el Daesh en tingués coneixement, tot sigui dit), com si era un personatge trasbalsat i disposat a tot per un conflicte personal, ell havia de saber que la seva acció era suïcida. ¿Com podia pensar que, després de travessar en menys d'un minut la Promenade des Anglais i provocar la tragèdia, continuaria el trajecte amb el camió com si res? Doncs bé, Bouhlel va agafar la bicicleta i la va introduir al frigorífic. No la va deixar al pàrquing ni res. Se la va endur amb ell. Aquest detall, no sé si es pot dir que em té fascinat, però sí que em descol·loca. I de la bicicleta, que és una anècdota, passem a la categoria. ¿Què li passava pel cap quan va enfilar el passeig? ¿Quina sòrdida veu el tenallava en aquell moment fatídic?

Al cap d'uns dies, quan Niça tornava a recuperar la normalitat –i això vol dir gent a la platja i gent menjant un gelat i gent recorrent l'avinguda de la mort i gent de vacances que volien trepitjar el que hores abans havia estat un insòlit camp de batalla– tot de vianants s'acostaven al lloc on Bouhlel havia estat abatut per la policia i, en aquell mateix punt, l'insultaven, llançaven improperis i escopien sobre la memòria del terrorista. A vostès, no ho sé, però, a mi, aquesta escena em produeix un enorme desassossec. ¿És aquí on arribarem? ¿Aquesta és la reacció que ens tranquil·litza, la conversió del desconsol i de la ràbia, del desconcert, en un enviliment que no eleva el grau de dignitat sinó que ens introdueix, sense subterfugis, en el pou fangós de la ira? La victòria de la barbàrie arribarà el dia que, nosaltres mateixos, esdevinguem bàrbars.