Amb la CUP o sense

Electoralment, qui se la juga més en unes eleccions avançades no és el nou Partit Demòcrata, sinó la CUP. Si fracassa la qüestió de confiança del mes de setembre, les urnes hauran de decidir qui se'n va a la paperera de la història, si Carles Puigdemont o els cupaires que l'han fet caure en virtut d'una estratègia totalment incomprensible per a la immensa majoria de l'electorat.

Els deu escons de la CUP es van aconseguir gràcies a una acció política i parlamentària brillant dels anteriors diputats, encapçalats per David Fernàndez. Això vol dir que els electors van votar amb el bagatge de l'abraçada entre Fernàndez i Artur Mas, i amb la perspectiva d'una estratègia unitarista pel que fa al procés d'emancipació política d'aquest país. “La CUP no fallarà”, deien els líders cupaires a cada míting, aleshores protagonitzats per Antonio Baños.

Però, com a la faula de l'escorpí i la granota, no està gens clar que la direcció de la CUP tingui en compte raons d'oportunitat electoral a l'hora de fer caure –o no– el govern de Junts pel Sí. Dit això, destruir un segon president, dins del mateix any, en l'actual context polític és un cop de mà inexplicable a l'estratègia de l'Estat, tan explícitament reflectida en les converses entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso.

Puigdemont no regalarà fotos de negociacions agòniques a la CUP. Després del daltabaix del pressupost, a l'actual president només li queda confiar en el sentit comú dels cupaires o, alternativament, en una actitud de fermesa que li permeti afrontar amb garanties un nou procés electoral. I aleshores sí que entrarà en joc el perfil presidencial de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, els dos candidats que es disputaran la següent fase d'un procés que s'acosta, inexorablement, al moment decisiu de la ruptura amb l'Estat espanyol. Amb la CUP o sense.