Meditacions caniculars

Misteris nostrats. Encara no entenc el pas enigmàtic de la DUI al RUI. ¿Què ha canviat en el full de ruta que, en teoria, ens havia de dur cap a la independència? Després de la preparació de les estructures d'estat, no venia la DUI? I tot seguit, ¿no venien unes eleccions constituents seguides d'un referèndum per a les noves Constitucions Catalanes, després de les que ens van cremar fa 300 anys? ¿Qui s'ha tret de la màniga aquest RUI i per quins set sous, de sobte, hi tant de consens, incloent-hi l'ANC? No us fa sospitar, tot plegat? És un canvi d'estratègia? Ens ho explicaran de debò o faran servir la xerrameca habitual per no dir la veritat? O és que no s'hi veuen amb prou coratge? O tenen informació privilegiada sobre les conseqüències presumptament catastròfiques d'una DUI? ¿O no serà que hi ha un bon nombre de diputats dels tres partits independentistes a qui potser ja els està bé no assumir ni enfrontar-se a la duresa que suposa una independència? No serà que només fem independentisme de saló?

Si és una maniobra per distreure l'enemic (sí, enemic, Espanya és enemic polític i social, cal dir-ho d'una vegada per totes i prou d'anar amb embuts baratets per no trepitjar ulls de poll), és molt matussera i només fa que confondre els que volem de debò la llibertat del nostre país. El doctor en dret i professor de dret internacional Hèctor López Bofill ja ha argumentat clarament que no hi haurà cap referèndum pactat amb Espanya. No perdem miserablement més el temps. Denuncia, a més, que amb el RUI es vol traspassar altre cop la responsabilitat a la societat, en lloc de a qui pertoca: els diputats que ens representen. En un RUI, els unionistes hi farien boicot o farien com al Quebec, empadronaments massius d'espanyols als nostres ajuntaments i avall que fa baixada. Ja veig que ens manca un Hidalgo, un Pilsudski, un Washington o un Ó Coileáin que tingui les coses clares i les idees per fer-ho possible.

Clavegueram. En la construcció o reconstrucció d'un poble, cal tenir sempre presents les clavegueres. De fet, és per on cal començar. En el mateix moment que s'alcen parets i es marquen carrers i vies, cal fer les rases per on han de circular les sutzures que ningú no vol veure però que, tanmateix, hi són. Primer cal fer clavegueres i, tot seguit, gent capaç de voler-hi entrar, malgrat la brutícia. Tenint clar aquest concepte, ja podem anar fent via.

Caverna. Pokémon Go és el joc que ara fa embogir els meus contemporanis. Un pas més cap a la voluntat general de no voler sortir de la Caverna ja retratada per Plató a La República. I per molt que els que n'han sortit vulguin fer reaccionar els que encara baden amb les ombres de les escultures i els ecos de veus externes, no hi ha res a fer: ells prefereixen sistemes de vida basats en les aparences de les coses que passen. Triomfa una vegada més l'artifici guarnit de realitat. Un episodi més dins d'una rastellera d'estupideses col·lectives, les quals, com més absurdes i estúpides són, més èxit tenen. Esperem la llista de víctimes cada cap de setmana, com sol passar amb els accidents de trànsit.

Collit i menjat. Una de les greus conseqüències del món modern és la dificultat notòria o la pràctica impossibilitat d'aconseguir tastar qualsevol mena de fruita o verdura amb un mínim de bon gust. Quan a casa meva encara teníem terres, i avis i pares que en tenien cura, recordo collir bajoques, tirabecs, tomaques, préssecs, cireres... i sentir un seguit de sensacions gustatives que actualment són impossibles de retrobar, a menys que tinguis un arbre fruiter a la vora, que en facis una atenció ecològica i no se t'hi fiqui cap plaga, que no sigui una espècie híbrida d'aquestes de gran producció però que ni madura no té cap gust, i que puguis gaudir del que tota la vida sabíem: no hi ha res com el “collit i menjat”.

Conec els arguments d'això que anomenen el “funcionament del mercat”, però és que, per cara que sigui, hi ha fruita que continua sent dolenta. Que sigui més fàcil trobar a qualsevol mercat de Barcelona maduixes o maduixots o fragues de Huelva abans que maduixes del Maresme, és digne d'estudi econòmic, social i, fins i tot, psicològic. Caldria posar una frontera a l'estil del mur de Berlín tot al voltant de Huelva i detenir tota persona que cometés el crim de voler exportar aquells suros en forma de maduixa. Detinguts i, si pot ser, a més, que se'ls empresonés de per vida. Mentrestant, anirem suportant l'estupidesa de molts individus al nostre voltant que tot ho troben bo, i que també, al capdavall, són els culpables del gran despropòsit general de la nostra època.