Tres imprescindibles

Ja ho adverteixo: com tantes coses i persones, aquest titular no és el que sembla. A primer cop d'ull, pot semblar que aquests “tres imprescindibles” siguin (que ho van ser en certs períodes), posem per cas, Macià Alavedra, Miquel Roca i Lluís Prenafeta, i que Pujol sigui el que ja sabem i sigui el qui sabem. Però no. El Pujol a qui em refereixo és l'historiador Enric Pujol i Casademont (Figueres, 1960), reconegut en el seu ram, autor de textos teòrics sobre la seva disciplina, professor a la UAB (substituint, precisament, Oriol Junqueras, entretingut en estructures d'Estat i quadrant balanços) i, entre una gran activitat, organitzador d'exposicions sobre el republicanisme a les terres de Girona. Gran coneixedor de la historiografia catalana, Pujol ha considerat que, per establir un cànon en aquest camp de la història, cal parlar –encara que sovint es digui que ningú és imprescindible– de tres personalitats que encaixen en aquesta categoria d'inevitables, que són, per ordre d'aparició en escena, els senyors Ferran Soldevila (1894-1971), Pierre Vilar (1906-2003) i Jaume Vicens Vives (1910-1960). No em negaran que la tria no és fonamentada, bàsica i excepcional en tots els aspectes. Amb aquest títol de Tres imprescindibles, amb els seus noms, Enric Pujol, ja fa més d'un any, va publicar a Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Col. Textos i Estudis de Cultura Catalana, 196) un llibre biogràfic d'assaig interpretatiu d'aquestes tres figures. Interessant per molts conceptes, entre els quals desmuntar alguns tòpics sobre el suposat “romanticisme” historiogràfic de Soldevila, sobre la suposada rivalitat de Vicens amb aquest i sobre el “marxisme historiogràfic” de Vilar, que –diu Pujol– “no pot ser, en absolut, qualificat de dogmàtic”. Essent tots tres tan diferents políticament –Soldevila, liberal d'esquerres; Vilar, marxista comprensiu, i Vicens, partidari del “possibilisme digne” dintre del temps franquista–, els uneix la voluntat de fer una “història total”, de comprendre fets, circumstàncies i persones, més enllà dels cànons oficials i, en fi, com deia Vilar, de “pensar històricament”. L'aportació d'Enric Pujol, continuant el fil de la nostra tradició, té molt de mèrit, perquè enllaça i repensa els seus predecessors, advertint encerts i errors i propugna el coneixement que tot ciutadà conscient –i no només els especialistes de la història– hauria de tenir de com s'ha desenvolupat tot el procés per explicar i explicar-se la nostra aventura en comunitat. La militància cultural –i també política– d'aquest historiador figuerenc s'amplia a tot el conjunt català, de manera accentuada pel que fa a l'Alt Empordà, on participa –junt amb Juli Gutiérrez Deulofeu– en el rescat del també figuerenc i “matemàtic de la història”, Alexandre Deulofeu (1903-1978), sobre el qual ja s'han publicat una sèrie de llibres del seu nét i, darrerament, un altre de Max Pérez Muñoz, també de Figueres, sobre Cinc mirades a la Matemàtica de la Història d'Alexandre Deulofeu (Brau edicions, Figueres), prologat justament per Enric Pujol. Amb la revista Mirmanda, Pujol també fa acció transfronterera, publicant, amb Queralt Solé, Una memòria compartida (Ed. Afers) sobre els llocs del nord i el sud pirinenc català.