Cañizares

Mentre un món convuls, d'extrema dreta, va sacsejant-nos i atemorint-nos, a casa les coses no van gaire millor. Resulta que l'arquebisbe de València, l'ultra Antonio Cañizares, celebra una missa en sufragi de Francisco Franco, el 18 de juliol. Mireu: sóc partidària de la llibertat d'expressió, però després de quaranta anys de franquisme, alguns hauríem de dir prou a la celebració del glorioso alzamiento nacional, és a dir, un cop d'estat militar de signe feixista.

Però la cosa no acaba aquí: els cristians i pietosos seguidors de Cañizares, que saben del cristianisme el mateix que saben de l'islamisme els violents i cruels, li han demanat –són un total de 152 clergues valencians– que els textos litúrgics siguin en valencià, i que la cosa no s'assembli gens al català, que, com sabem, és llengua d'impius i pecadors.

Aquesta mena de coses feia dècades que no passaven. Quan la dreta més anticatalana (perdó per la redundància) del País Valencià va crear l'Acadèmia Valenciana de la Llengua per tal que l'Institut d'Estudis Catalans fos fora de la puresa lingüística del “valencià”, es va trobar, però, amb una sorpresa que encara no ha paït: que els acadèmics eren gent d'estudis, filòlegs i erudits, i van explicar que el valencià, com el català que es parla a Barcelona o a Palma de Mallorca, són dialectes d'una mateixa llengua, i això va deixar les analfabetes autoritats polítiques obnubilades. Tant se val el que digui la ciència, el que diguin les universitats, o el que proclamin les acadèmies, Cañizares i els seus són hereus d'un pensament únic: no hi ha més déu que l'espanyol i les seves províncies (província vol dir, pro vincere, és a dir, territori conquerit) són aptes per a dialectes que barbotegen això d'“el caloret” i altres coses entranyables però pròpies de camperols...

He tornat a la infància, quan havia d'estudiar “Principios del Movimiento Nacional”. I estic, companys, deprimida i fastiguejada.