Excel·lències

Aun article dels Debats d'Educació, de la Fundació Jaume Bofill, llegeixo que “l'excel·lència educativa per a tothom pot semblar un binomi incompatible” (Roser Salavert): es refereix en especial a la situació a les escoles estatals. Això m'ha dut a preguntar-me: què significa excel·lència? Equival a ser de casa bona o a anar a la privada? Té a veure amb els superdotats? És quelcom a l'abast només d'una elit?

Estic passant unes setmanes d'estudi a Anglaterra, gràcies a una beca Erasmus+ per a docents, les famoses KA1 que afavoreixen la “mobilitat de persones per motius d'aprenentatge”. Sóc al Keynes College, al campus de la Universitat de Kent a Canterbury. He descobert que no és pas la més ben valorada del Regne Unit en els rànquings, però aquí s'hi respira excel·lència. Aquesta sensació no és pas exclusiva de les antiquíssimes i venerables Oxford, Cambridge, St Andrews o Durham. No podem valorar els centres d'ensenyament pel preu, les instal·lacions, la història acumulada o ni tan sols pels èxits o els resultats acadèmics. Es poden emprar criteris objectius, però l'excel·lència va més enllà, esdevé un tarannà. Els indicadors indiquen només el que se'ls demana, i cadascú hi cerca el que li interessa. Excel·lent vol dir “eminent en bones qualitats, molt bo en el seu gènere” (DIEC): això m'agrada. Ahir vaig visitar l'església anglicana de St Dunstan, aquí a Canterbury: hi reposa el cap d'un pensador excel·lent d'Occident, fet executar per Enric VIII, el també excel·lent rei anglès, el de les sis esposes. Thomas More havia estat un fidel canceller del monarca, tot i que la discrepància sobre si cal obeir Déu abans que un home li va costar el cap. A Canterbury hi trobo també tombes d'altres persones excel·lents: Thomas Becket, Anselm d'Aosta. Entenc que l'excel·lència és a l'abast de qualsevol: tothom qui s'esforça a millorar cada dia –en assumptes ètics, intel·lectuals, de socialització i generositat– hi pot accedir. I en l'àmbit educatiu?: què faria que una escola o institut ho sigui, d'excel·lent? Òbviament cap entorn social, racial o de sexe, o d'estatus econòmic, en queda exclòs. L'excel·lència –a diferència dels drets humans, que es tenen per naixement– es fa, la fem. Per això cal que tant l'educació familiar com l'escolar la procurin, la facilitin.

L'article esmentat més amunt afirma que “l'educació d'excel·lència a les escoles públiques d'avui és possible quan s'evoluciona d'una cultura de conformitat a una cultura en què s'entén que cal rendir comptes [...] i d'una cultura d'uniformitat a una cultura de diferenciació de l'aprenentatge”. I hi estic d'acord: ho fan possible els docents que volen ser responsables i que valoren “el rendiment acadèmic individual de cada alumne”. Fora el conformisme i la uniformitat. Limitar-se només a cobrar a final de mes i a “no tenir problemes” pot semblar important però –si cerquem l'excel·lència– és insuficient. A veure si, a Kent, aquests dies me n'amaro, d'aquestes idees, oi?