No, és no

Una de les activitats més gratificants és compartir una xerrada amb un grup d'estudiants d'una escola, d'una universitat o d'un institut. Per falta de temps en faig poques, però de tant en tant en puc encaixar alguna. Fa pocs dies em varen convidar per parlar de comunicació de crisis al centre ESIC davant d'una vintena de joves de diferents països. I un cop mes l'experiència va valdre la pena. Primer perquè per als que ja fa dècades que ens dediquem a aquesta feina, compartir experiències amb gent jove és una càrrega d'energia i coneixement impagable. Però també perquè es un toc de realisme brutal, una fuetada a la cara que et torna a la realitat disfressada darrere la taula del despatx.

Entre els temes que varen sortir durant el debat sobre com s'ha de reconduir una crisi, hi havia l'epidèmia d'agressions sexuals als sanfermines i d'altres festes anomenades populars on la beguda i les mans corren a dojo. El grup estava format molt majoritàriament per noies i hi ha haver coincidència plena a avalar l'expressió “no, és no”. Però a partir d'aquí i quan es discutia sobre els efectes per la imatge de l'esdeveniment, el mosaic de matisos era tan ampli com impossible de resumir. Segons el país de procedència, les seves experiències vitals o l'entorn familiar i d'amics, la visió de l'opinador era diferent o incorporava variants, totes prou interessants. Després d'haver escoltat i llegit aquests dies afirmacions esculpides en pedra picada sobre el tema, assistir a un intercanvi de punts de vista tan variat em va fer pensar en l'immens error d'aquells que pontifiquen autoimbuïts de la infal·libilitat. Potser si de tant en tant baixem del púlpit baladrejaríem menys.