El verí del teatre

Quan l'any 2006 la Generalitat va concedir a José Monleón Bernacer –un valencià nascut a Tavernes de la Valldigna un 3l de gener de 1927– la Creu de Sant Jordi, poca gent ho va entendre. Semblava que aquests guardons s'havien de reservar a gent de Catalunya. I no obstant, també han de premiar aquells que han treballat tota la vida per obrir pas a la democràcia i al sentit comú, molt malmenats durant el període franquista, que Monleón va viure i patir.

Per la professió del seu pare, la família es va traslladar a Llançà els dies finals de la guerra espanyola. Amb dotze anys d'edat va ser testimoni dels horrors d'aquell moment, de la gent que fugia a l'exili, dels bombardejos, dels soldats que creuaven la frontera, i dels morts abandonats a les cunetes. Ni el seu propi pare va escapar de la repressió, jutjat i condemnat per un tribunal de guerra. Tots aquests fets varen provocar que es traslladessin a Girona, on va viure uns anys al carrer Vista Alegre. Precisament, en una visita a la ciutat ara fa un temps, li va fer il·lusió plantar-se davant de la que havia estat la seva residència. Aquí es va fer amic de gent jove com era ell, entre els qual es comptaven els germans Cobarsí, en particular de la Maria Cobarsí, més tard fundadora de Temps de Flors.

Però Monleón, advocat de professió, ben aviat va dedicar-se al teatre; muntatges teatrals amb Núria Espert, director del Festival del Teatre Clàssic de Mèrida, crític exigent i temut pels directors, i fundador d'una revista –Primer Acto– que durant cinquanta anys ha publicat mensualment una crònica continuada de l'activitat teatral, al mateix temps que cada número contenia tot el text d'una obra original. La seva dèria, per això, era ajudar
amb el teatre a apropar els pobles del Mediterrani. Viatjava sovint a l'Orient Mitjà, patrocinant muntatges en els quals intervenien, per exemple, actors hebreus i palestins, per tal de demostrar al món que un dia pot triomfar la concòrdia.

En la seva darrera visita a Girona,
es va organitzar un col·loqui a La Planeta, per escoltar-lo i discutir els seus plantejaments, que sempre senyalaven el teatre com a mitjà imprescindible per a la pau i el coneixement dels pobles. Monleón va morir el dia 15 d'aquest mes.

I també aquest mes ens deixà l'Esteve Ripoll Cornell, de Castelló d'Empúries. El seu perfil ja va ser senyalat en cròniques aparegudes en dies posteriors. Només voldríem remarcar que, com Monleón, va creure en el teatre com a eina de la democràcia i la cultura, i tota la vida –des dels vint anys– va impulsar i formar part de conjunts escènics i muntatges singulars. Aquí es pot veure que tant des d'una àrea internacional –cas de Monleón– com des d'una àrea local, el teatre és imprescindible, i ens contamina amb un benaurat verí.