opinió
Sempre hi ha un primer dia
no som tots els que hauríem de ser
Dimecres passat, el Parlament català, desobeint –sempre hi ha un primer dia– el mandat emès pel Tribunal Constitucional –que al·lega que cap institució autonòmica pot emetre dictàmens relacionats amb la sobirania i la independència, i així mateix prohibeix enquestes, consultes o votacions, en relació amb la instauració de l'autogovern de Catalunya–, programà pel 27 de juliol una sessió extraordinària per votar les conclusions de la comissió del procés constituent, consistents en les mesures de ruptura amb l'Estat espanyol, prescindint de dictàmens, mandats, comunicats i declaracions públiques fetes pels líders estatals i juristes constitucionals, que amenaçaven amb l'infern –no pas el purgatori– els líders independentistes que ho promouen.
Tot i no ser ortodox airejar els propis problemes, s'ha de dir que els catalans que lluitem amb fe i convicció per la independència no som tots els que hauríem de ser per pesar a Madrid i Europa. Un combinat de por i ignorància fa que moltes persones no sàpiguen ben bé el que volen. La difusió de perills imaginaris per la dreta irascible, que anuncia els mals d'una independència tants anys, ha fet forat. Potser el que més ha afectat i fa que hom hagi perdut la il·lusió és la corrupció que hi ha hagut, amb els capitals, els sous elevats, els rendiments favorables, guardats en altres països. El que va ser de primer una excepció s'estengué i ha esquitxat governants, alcaldies, institucions, empresaris i més. Ha estat escandalós. La inquietud, es pot dir mundial, fa canviar esquemes i dubtar dels paràmetres establerts en defensa de la vida. Costa de pair! Arreu, les mentalitats que curtegen fan que ho barregin tot i, com que no hi ha explicacions plausibles, la solució estel·lar és la més antiga: a casa hi falta gent! Aquests són els observadors independentistes! La novetat és la incorporació de les dones a la política! El bon fer demostrarà a bastament que la seva absència, pràcticament total, en llocs de responsabilitat política no tenia cap sentit. El fet de manar i administrar no té sexe.
Dimecres al Parlament, la gent del PP i alguns altres abandonaren la sala quan la presidenta va anunciar la votació dels acords de la comissió del procés constituent. El resultat, prou sabut, dóna corda per prosseguir en aquesta lluita desigual, lliurada entre els catalans de mena i un país de 45 milions amb pocs amics a Catalunya. Hom no pot fer-se il·lusions d'immediatesa sense un percentatge important favorable i de catalans porucs que creuen que molts polítics, parlamentaris i càrrecs de l'administració, no els importa la independència. Aquesta opinió ha corregut, i corre, sense parar. Catalunya podria ser l'inici d'una història en què els que la visquin ho aconsegueixin tot i més i recordin els lluitadors de qui la vida va ser més curta que la lluita.