Aprenent a pactar

La idea que a la societat actual hi ha desafecció política va en boca de tothom. De fet, l'auge de nous partits i noves coalicions que han trencat l'statu quo del caducat estat de les autonomies s'explica, en bona part, per aquest procés d'allunyament dels qui històricament han ostentat la representació del poble i els qui han estat representats. L'esclat de múltiples casos de corrupció, que ha portat gairebé totes les formacions a entomar el mea culpa, deixa la percepció que la carrera política s'ha allunyat massa vegades del servei al ciutadà. Certament, hi ha desencís d'una gran part de la població que ha abandonat, definitivament, aquesta suposada classe política a la seva sort.

Però no és menys cert que, malgrat el panorama, a la societat també hi ha sectors que miren encara amb delit el que passa als passadissos del Parlament o a les entranyes de governs i ajuntaments. Alguns s'hi dediquen (ens hi dediquem) professionalment des dels mitjans de comunicació, les universitats, els think tanks, exercint de spin doctors o fent activisme des d'organitzacions socials. D'altres, encara a les aules de la universitat, entenen la política des de l'essència històrica de gestió de la vida pública, la volen comprendre més a fons i exercir críticament el seu rol de ciutadà.

A finals de juliol, al voltant de 150 estudiants van tornar a participar en la Setmana del Parlament Universitari (Spuni), que organitza la cambra catalana des de fa dotze anys. Es tracta d'un espai de simulació perquè els estudiants entenguin els diversos rols polítics i professionals que interactuen dins del Palau del parc de la Ciutadella, i a la vegada desenvolupin el sentit crític respecte a l'actualitat i la praxi política. Enguany, la crisi dels refugiats, l'ocupació juvenil i el sistema universitari van ser els seus focus de debat. La interacció dels estudiants (la majoria brillants) amb els diputats que corren per la cambra durant aquells dies permet gaudir de bons moments d'intercanvi intel·lectual. La rutina del dia a dia parlamentari, l'argot anquilosat i encotillat que s'usa habitualment queden trencats per la frescor, la picardia i la curiositat de joves d'una vintena d'anys que busquen ratificar els seus referents però desgraciadament també veuen caure alguns mites.

És, possiblement, un dels moments en què més s'oxigena el Palau després d'un període de sessions que sol ser tens. I, certament, els polítics que interactuen amb aquests inquilins temporals dels seus escons –que no són pocs, i se'ls ha d'agrair molt sempre– poden treure lliçons interessants de per què hi ha desafecció: per l'ús d'un llenguatge barroc, ple de pintoresquismes i eufemismes que deixa més continguts a l'aire que no pas explica la realitat del que està passant; per l'estret marge de maniobra que els aparelladors deixen als seus grups; pel tacticisme de vol gallinaci que moltes vegades entorpeix la voluntat d'un pacte; per la redundància i la polèmica sobre temes d'interès conjuntural en lloc de focalitzar-se en visions holístiques de la realitat que ens envolta.

De fet, la visió que alguns d'aquests joves van mostrar, durant la simulació, sobre el periodísticament anomenat Procés (fossin de dretes o esquerres, independentistes o no) anava en aquesta línia: l'eufòria inicial ha quedat encallada per les mirades particulars davant d'un repte molt complex. La constant referència mediatitzada a si s'ha de redefinir o no el full de ruta cansa una població allunyada, en el seu dia a dia (a la feina o a la universitat, tant se val), de l'entramat parlamentari i la retòrica castissa del Tribunal Constitucional. “Si nosaltres hem entès que la política significa pacte, per què no hi ha manera que s'entenguin aquells qui han de tirar el país endavant?”, venien a exclamar. Transportaven a la cambra parlamentària un rum-rum ciutadà: com hagi d'acabar el Procés (amb un referèndum pactat, amb una DUI, un RUI, unes noves eleccions plebiscitàries...) el ciutadà vol veure passos ferms de l'actual majoria parlamentària per solucionar l'atzucac.

Però, paral·lelament a treballar per un nou horitzó nacional –l'últim CEO és més esperançador per als independentistes– cal gestionar el dia a dia. L'estudiant estava preocupat –i molt– per les taxes universitàries, per les polítiques de beques i per si trobarà feina en acabar els estudis. I el que no accepta és que s'oblidin aquests debats mentre els seus representants s'esbatussen per saber (o no) quan arribarà el moment de la desconnexió.