L'Emporda-net, límits

Explica Antoni Puigverd, escriptor nat a la Bisbal, que quan era petit anava amb l'àvia a dir un parenostre a l'ermita de Castell d'Empordà, llogarret a dos km al nord de la capital del Baix; i que la dona, com si els de la Bisbal estricte no hi fossin, deia que “anaven a l'Empordà”. Josep Pla escriu que tots els darreres de la serra de Rodes –Llançà, Portbou...– és Vallespir. Miracles de despatx han inclòs Albanyà a l'Empordà, que ara arriba fins més enllà de Pincaró, genuïna alta Garrotxa. Els de Figueres es consideren anímicament més propers d'Olot o de Perpinyà que no pas del remot Sant Feliu de Guíxols; Begur, un cul-de-sac, en el seu magí queda lluny com Vladivostok. A l'Alt se sol tenir el Baix com un espai molt relacionat amb Girona: per mostra, s'hi han establert els periodistes i escriptors bisbalencs Enric Matarrodona, Xavier Cortadellas, etcètera, a més de Puigverd. L'Enric, ara de Roses a tots el efectes, quan li dic que el Baix sembla la marina del Gironès, salta com una molla, la qual cosa fa pensar que alguna cosa hi ha de cert. Roses. La Roses densa, poc visible rere el boom turístic i immigratori, és una peça essencial de l'Empordà (un dia en farem el detall), més que Cadaqués, massa afectada de barcelonitis i mistificada per sobredosi d'artistes. Roses (Alt), té res a veure amb, posem, Torroella de Montgrí (Baix)? I parem perquè només es tractava d'il·lustrar una mica la ductilitat acordeònica d'això conegut com a Empordà.

I és que les teories sobre l'Empordà als que en som de trenta-dos cognoms, als aficionats vocacionals i als trasplantats passionals que fins i tot dissimulen els seus orígens, ens tenen el cor robat. Per això, després de llegir el llibre d'Adrià Pujol Guia sentimental de l'Empordanet (Pòrtic, Barcelona 2016), no dubto a afegir-lo a la lleixa preferent i més a mà, i que ja estabula totes les elucubracions compreses entre Pella i Forgas i Antoni Puigverd, i que ara seria prolix enumerar. Pujol, de Begur, compendia amb gran erudició, observació i intuïció mil fets, persones i orografies de tot l'Empordà per tal d'agresolar el seu objectiu, l'Empordanet, per a ell una co-marca inexistent. O de mal precisar. Podria ser tot el Baix; o només la plana que encerclen Montgrí, Gavarres i mar; o, segons una tesi poc coneguda, la llenca que limiten el Montgrí i el Ter actual fins a Vilopriu. Pujol es decideix per l'espai que encercla un compàs clavat a Canapost i que, aixencallat, fa la rodona per Palamós, Colomers, l'Estartit i, ai, secciona el Gironès. He gaudit un no dir amb el trial de la lectura del llibre i, prudent –em faig vell–, m'he pres biodramina per poder admirar de prop les brillants tombarelles lingüístiques que Pujol exhibeix balancejant-se en el trapezi de l'estil; i una culleradeta de magnèsia per digerir indolent aquest magnífic menú degustació de cap a 300 pàgines.