Una nació (massa) líquida

Jo sóc el tercer d'una família de cinc fills, de l'època quan els nens no es conceptualitzaven tant com genis en potència, sinó més aviat com reclutes necessitats de la mà ferma d'un caporal experimentat. Posicionat al mig –sense la prepotència innata dels més grans, ni el desig de ser objecte de la barreja de condescendència i desídia amb les quals els pares de famílies nombroses sovint tracten els últims membres de la tribu–, jo em vaig fer pactista. De vegades, m' aliava amb els més grans, i en altres ocasions vaig establir un front comú amb els més petits. L'important des del meu punt de vista era sempre ampliar el radi del meu espai personal, això és, el lloc on em sentia més lliure i menys tocat pels múltiples esquemes de coacció que el món molt sovint vol imposar sobre nosaltres. En arribar als anys més intensos de la vida social juvenil, el meu aprenentatge familiar en l'art del negoci social em va servir molt bé. Tenia molts amics, i bons, però sempre em recordava amb orgull secret i vanitós dels meus germans grans i petits.

La sort em va seguir durant la llicència. Però em va a abandonar al començament del doctorat. No ho sabia en aquell moment, però el món acadèmic és, segons diversos estudis recents, un àmbit on els primogènits constitueixen un percentatge aclaparadorament alt del cohort. Vaig descobrir que a aquesta colla no li importava ni mica ni gens el meu afany pel diàleg intens però horitzontal, ni la cerca de solucions mútues pactades. El que sí els interessava força més era tenir la satisfacció de poder imposar-se intel·lectualment, i si pensaven que calia, socialment, sobre els altres. Què havia de fer? Competir constantment amb ells en aquest joc suposava perdre una bona part de qui era jo i les formes de ser que m'havien donat tanta felicitat en la vida. Plegar era consentir al fet que robessin la meva vocació d'hispanista.

La resposta, a la qual vaig arribar després de molta reflexió, era això: desxifrar quins són els moments clau d'inflexió en una carrera professional i aprendre a mostrar-me absolutament implacable en aquestes ocasions davant les autoritats del gremi, o qualsevol altre que volia bloquejar el meu camí cap al futur. Dit d'altra manera, jo vaig aprendre a abandonar de forma tàctica i conjuntural la meva forma més naturalment líquida d'ésser i fer-me sòlid durant el temps necessari per vèncer l'amenaça de l'extinció professional.

Estudiar la història de Catalunya és entendre que és, i durant molt de temps ha sigut, un país líquid, i que una part important del seu notable poder de supervivència en el passat, i d'atracció sobre tantes persones d'altres parts del món en el present, prové de la seva gran ductilitat cultural, això és, la capacitat de les seves dones i els seus homes de percebre ràpidament com es regeix el joc de la vida en un context històric i/o geogràfic determinat i inventar-se respostes molt creatives davant els seus reptes més importants. Si algú ho dubta, només ha d' estudiar el desplegament extraordinàriament ràpid e imaginatiu de les xarxes dels catalans en el Mediterrani en l'edat medieval tardana i la primera modernitat, i en la conca atlàntica en l'última part del segle XVIII i el segle XIX.

Si l'impuls inicial en tots dos casos era principalment comercial, el seu llegat més important i durador, sobretot a l'Atlàntic, va ser cultural. En la part d'aquesta gran i encara massa poc coneguda historia èpica que millor entenc, relacionada amb la construcció de la societat en altre terra de pas, l'Uruguai, el paper dels catalans va ser absolutament essencial. Però si busques evidències d'aquesta proteica acció col·lectiva en els annals de la història tant aquí com a la república americana, poc hi trobaràs. La combinació de la famosa discreció catalana i les simplificacions impies de la historiografia estatalista ho han esborrat de la consciència col·lectiva.

La discreció pactista és una qualitat molt admirable que pot facilitar l'obtenció de moltíssimes coses, sobretot en negociacions amb altres persones i entitats també posseïdes d'una natura creativament líquida. Però la comunitat internacional d'estats és un club, per dir-ho d'alguna manera, de primogènits, amb tot el que això implica en termes d'una dependència gairebé absoluta en la raó sòlida desplegada en configuracions essencialment verticals. Pregunto (i ho faig com algú força partidari de la desconnexió amb Espanya): han meditat prou els caps del camp independentista sobre el que cal fer des del punt de la vista de la planificació cultural perquè el país es faci sòlid durant el temps necessari per portar a terme el gran somni de la independència?