De què em sones?

Gent que no sabem qui són. Veig que el Museu Frederic Marès exposa aquest estiu 51 làmines del pintor i caricaturista Josep Parera. L'exposició es titula Caricatures de la Barcelona vuitcentista. En una d'aquestes làmines Parera va caricaturitzar-se ell mateix parlant amb un tal Mendigacha, un home llarg i prim –Parera, en canvi, era més aviat rodó i menut. Llegeixo, però, que avui ningú no sap qui és Mendigacha. Vint minuts després de recerca al Google, m'han fet pensar que és Pedro Mendigacha, un pintor del segle XIX de qui encara es poden comprar quadres en algunes subhastes. Però potser m'equivoco. Ni jo era viu en el segle XIX, ni em sonava de res aquest home. L'estiu és l'estació de l'any que passen aquestes coses. Retrobem vells coneguts, poc coneguts i tan poc coneguts que potser ni tan sols no hem conegut mai. Ajudats per la implacable contundència del sol, l'estiu és també l'estació de les preguntes ambigües. “Com va tot?” “Què fem?” “Com prova?” Temptatives que anem posant en espera que aparegui una pista. A la tardor cacem bolets; a l'estiu, cares. En aquests últims anys, la situació s'ha anat complicant gràcies al Twitter, a l'Instagram i al Facebook. “Som amics del Facebook”, em va aclarir un mal conegut fa uns dies. “És clar”, li vaig contestar. I vam continuar fent-nos preguntes fins que allò que abans en dèiem urbanitat i avui tenir empatia ens va permetre deixar-ho. I ara jo també els deixo, que ja no puc estirar més aquesta columna. Pronostico, però, que, com tantes i tantes altres coses, la situació anirà empitjorant a mesura que anem sumant estius. Segur, doncs, que l'estiu vinent els més avançats de tots començaran a saludar alguns pokémons.