Ai, la llibertat!

Estic perplexa. La llibertat, la vella, esparracada llibertat és l'adalil de les esquerres, no? I tanmateix veig que hi ha algunes actuacions de l'Ajuntament de Barcelona que s'enroquen en reglaments i normes com si el concepte llibertat els vingués gran. M'estic referint a les alegres i alleugeridores terrasses de què gaudim tothom, i més a l'estiu. Hi ha limitacions, qui ho dubta? I si hi ha protestes veïnals, per ara molt reduïdes, cal posar-hi remei. Em refereixo, és clar a Ciutat Vella, inclosa la Boqueria, en què l'Ajuntament, de la mà de la regidora del districte, Gala Pin (de la qual tenia un molt bon concepte), ha entrat com un cavall sicilià.

Ja ho deia en un altre article: hi ha un espai públic i un espai privat, però no tenen per què entrar en col·lisió. Tot el contrari: si hom respecta l'altre, si hi ha diàleg i si els límits són raonables. Mireu: a mi –em sap greu– em fan por els gossos, però mai no permetria que els ciutadans que tenen mascota es veiessin privats de cap de les seves llibertats; a mi sovint em molesten els ciclistes, però mai no consentiria que cap d'ells es veiés privat del seu transport; a mi el petardeig de les motos em molesta, però mai no admetria que els motoristes es veiessin enllaunats en un sac de normatives massa estret.

Les terrasses són el descans dels fatigats, l'excusa per a una conversa agradable. Abans, us en recordeu?, baixàvem cadires de boga de les cases i algun càntir i sortíem a prendre la fresca i a xerrar amb els veïns. Ho heu notat? Barcelona necessita punts d'encontre i de contacte. I aquesta és la funció de les agradables terrasses.

L'admirat Nigel Barley diu a la seva deliciosa L'antropòleg innocent: “Els qui declaren ser els únics posseïdors de la veritat són els que més culpables s'haurien de sentir pels trastorns que provoquen en la vida dels altres.” I tant, Barley, i tant! Aprenguem què és la llibertat i tota la resta vindrà sola.