Tribuna
Senyals d'identitat
1. “Ara, fill, estem tu i jo sols. Al teu pare se'l va quedar la mar, les ones se'l van empassar... No sé si va poder lluitar per viure, per tornar a casa... Jo li havia escrit una carta quinze dies abans que la seva nau s'enfonsés. I li deia que tu ja et movies en el meu ventre, que series de fort com ell. Perquè el teu pare volia un fill. I jo sentia que el que portava en el meu ventre era un fill. Però no et va poder conèixer. I com t'hauria estimat! Com m'estimava a mi, en el nostre únic hivern de casats, quan plovia una setmana sencera, i ell es recloïa en el meu cos i em deia que la meva escalfor li donava seguretat... De ben poc que li he servit, jo. I ell em va deixar en morir el regal més preuat, tu, fill meu. I la força que em va sortir, Déu sap d'on, per fer via i perquè tu també fossis fort. Però un dia anirem junts a l'Anglaterra, a visitar la seva tomba, a conèixer el cementiri on descansa... Al sud de l'Anglaterra, per poder-li dir: ‘Mira el teu fill, el nostre fill...',” m'explica Mingus, sota l'emparrat del jardí, de tornada del funeral de Teresa. “¿Hi aniràs a Anglaterra?”, li demano. “Tot arribarà, tot arribarà...”, respon, sense immutar-se. Ha estat sense parlar-se amb la seva mare des que es va casar amb la Matilde, les dues dones no s'entenien. Teresa li va deixar una mansió per a ell sol, aixecada amb el salari de la fàbrica de conserves dels catalans, mentre el portava als jesuïtes a fer el batxillerat. Mare i fill es van reconciliar, i ara ell puja cada dia a obrir portes i finestres. “Para que salgan los fantasmas”, diu Mingus, sense immutar-se.
2. A migdia, des de la carretera que creua l'illa, entre la platja de la Seca i les arenes de Carreirón, m'arriba la fanfara ronca d'un altaveu portàtil, segurament muntat a sobre d'una furgoneta, que porta un missatge d'alegria al poble: “Vinguin a veure el Gran Circ Cardenali! Gossos ensinistrats, pallassos, la dona canó, trapezistes, malabaristes, gitanes alegres, l'Home més Gras del Món! No s'ho perdin! Al costat de la platja! Es cobra en espècies!”, diu la veu que incita a oblidar les penes i els afanys d'aquests temps revoltats. Jo era al costat dels galliners abandonats del fons del jardí perseguint un exemplar de la papallona endèmica de l'illa, la Papilio machaon, que sobrevolava la sàlvia plantada en el quadrat d'obra i, en sentir que venia l'Home més Gras del Món, el cor m'ha fet un tomb. “Això no m'ho perdo”, he pensat, mentre cantava per dintre
No xisclis més, encapsa el plor, no et tanquis,
ara veurem plegats els saltimbanquis.
Tindran el camell coix, d'una ferum
que dóna ois a la mateixa mort,
puces de savi, cap lleó, greixum
encastat per les mans de la dissort
a robes de pallasso, molt reblum
perquè tascons i pals aguantin fort.
Però quan toca la sort de la maroma,
Sempre hi ha algú que en caure se'ns eslloma.
A la nit, no hi havia dona canó, que estava empiocada; ni s'ha presentat l'Home més Gras del Món, que s'havia desinflat pel camí com un globus. Però les noies saltimbanquis han fet molt d'efecte i ens han acceptat una cervesa al Mingus i a mi. Portaven gana endarrerida i al bar de la Rosa Mari han demanat costelles fumades. “Potser tornarem l'any que ve”, han dit, quan les deixaven a la porta de la seva caravana de Carreirón, però no eren pas gitanes alegres.
3. Manolo Dieste era un home d'un atractiu irresistible. La felicitat en persona. Sempre estava rient, cantant amb el seu grup d'amics (Chola i Mingus: eren el trio de l'alegria) cançons tradicionals i aires populars. Dels seus anys a “Venesuuela”, como ho pronunciava ell, tenia excel·lents records i un anhel constant de tornar a aquella “terra ubèrrima”, plena de mulates “alegres i generoses”. Ella, l'Élida, era una de les dones més boniques de l'illa. Feien de molt bon veure; vivien a casa dels pares d'ella; i aviat van tenir fills, un nen i una nena. Ell sortia a pescar tots els matins amb la seva dorna: era un gran pescador, Manolo Dieste, amb prestigi entre els companys, perquè coneixia com ningú els millors caladors. I l'Élida, inquieta i insatisfeta per naturalesa, portava una adrogueria a la plaça. L'ambició la va perdre, perquè es va embolicar amb don Egidio, el mossèn (i va córrer de boca en boca, tothom se'n va assabentar, als pobles petits tot s'acaba sabent): Élida va passar de no trepitjar l'església a anar-hi cada dia a missa de vuit i a cantar al cor...“Oh, ja saps que la meva mare era una dona molt especial”, diu la María Dolores, estirant-se la samarreta d'esport negra.