Ens calen més Forcadells

Ja falta menys d'un mes per a la Diada d'enguany i tot plegat, malauradament, produeix una certa sensació de desori i incertesa. No voldria pas semblar derrotista perquè penso que, com sempre, la mobilització ciutadana acabarà reconduint la situació. Això no treu que les imatges del President tocant la guitarra amb Pilar Rahola, mentre la qüestió de confiança està pendent de resoldre i hi ha signes evidents de manca de comunicació del PDC amb ERC i la CUP, no ajudin gaire a asserenar-nos. També es nota que l'ANC ha adoptat un perfil baix des que Carme Forcadell en va deixar la presidència i la societat civil independentista sovint se sent òrfena per no trobar campanyes organitzades i engrescadores en les quals abocar les seves ganes de participar. Queda lluny el “President, posi les urnes” de l'Onze de Setembre del 2014 que va marcar l'agenda política i va forçar el govern a haver de fer alguna cosa el 9 de novembre d'aquell any. Aleshores hi hagué qui va acusar Forcadell d'actuar des de la comoditat de no haver d'assumir responsabilitats. Dos anys després, havent fet el pas de l'activisme a la presidència del Parlament, hem vist com no s'arronsa quan la responsabilitat és tota seva. Vilipendiada pel monarca espanyol, que es va negar a rebre-la, i atacada constantment pels mitjans de comunicació estatals i unionistes, Forcadell té clar que la principal fita d'aquest país és que els seus ciutadans puguin construir el seu propi futur. És per això que va exigir les urnes com a presidenta de l'ANC i ara, com a presidenta del Parlament, s'ha exigit a si mateixa la celebració del debat de la comissió d'estudi del procés constituent, malgrat totes les amenaces d'inhabilitació. Quan s'acosta la Diada, doncs, és un bon moment per reivindicar-la: la capacitat d'organització, mobilització i exigència que va tenir com a destacada líder de la societat civil, i el compromís i el rigor que té com a líder política. Ens calen més Forcadells.