C's: durs a Catalunya, tous a Madrid

Segurament, molts de vostès recorden una d'aquelles fotografies de Jordi Borràs que podrien convertir-se en un pòster. És de l'octubre de l'any passat i s'hi veu Inés Arrimadas, amb els braços plegats, negant-se ostensiblement a cantar Els Segadors des del seu escó del Parlament. Darrere seu, la resta del grup parlamentari, amb idèntica actitud.

A Catalunya, Ciutadans és un partit malhumorat. No estan d'acord amb res, fins al punt que els molesta la simbologia oficial del país. Són incapaços de fer una intervenció íntegrament en català des del faristol i tenen per costum posar en qüestió l'autoritat del president de la Generalitat, la dels consellers i la de la presidenta del Parlament. Ciutadans es planta davant l'autoritat catalana i són relativament habituals les sortides en formació dels seus diputats de l'hemicicle. Durs i sense concessions.

Aquesta actitud contrasta enormement amb la que tenen a Madrid. Allà Ciutadans és un partit sense ideologia, capaç de pactar sempre i amb tothom. Albert Rivera es presenta com el polític que més respecta el sistema establert i el que més sovint diu que se sacrifica pel bé comú d'Espanya. Ahir mateix va afirmar davant les càmeres, sense posar-se vermell, que volia “mirar als ulls dels espanyols” i dir-los: “Posem el país per damunt del partit.” Rivera és pur massapà polític, dolç i mal·leable.

Ciutadans és la destil·lació del règim del 78. Servils amb els poders reals i agressius respecte a qualsevol alternativa, especialment si arriba pel cantó de la democràcia. D'alguna manera, Albert Rivera és el producte polític que havia d'arribar després de més de quaranta anys d'infantilització política de la societat espanyola. Per això Rivera reivindica Adolfo Suárez, perquè és exactament el que ell voldria ser. Zero principis, infinita ambició.