Tornant al ‘bonisme'

Estava convençut que el meu nom només sortiria imprès en el buc insigne de la premsa espanyola catalana, ara traduïda també al català, en l'improbable cas que algun dels meus propers es dignés a pagar la meva esquela. Imagineu la meva sorpresa quan el dia 30 de juliol passat el vaig poder veure perfectament escrit amb nom i cognom a la columna de la Pilar Rahola. La columnista, opinadora, polemista, televisiva, exdirigent expulsada d'ERC i biògrafa autoritzada d'Artur Mas reciclada en paellera major dels poderosos va necessitar tota una columna per rebatre un article meu sobre el mal ús que fan de la paraula bonista ella i els feixistes. En un triple salt mortal filològic transforma la paraula de substantiu a ideologia maligna, assegurant que bonisme no prové de bondat. Potser prové de “boniato”, vés a saber. M'acusa de simplista per haver-la contraposat a dolentisme. Si jo em referia a les perversions del llenguatge, ella es refereix directament a les persones. No cal que m'expliqui que no és dolent ni bo qui defensa una ideologia o una altra, hi deu haver de tot. Simplista és pontificar que qui estigui en desacord amb determinades accions de l'estat d'Israel es converteix automàticament en un ferm defensor del terrorisme propalestí. Que el qui es queixa dels bombardejos occidentals als centres hospitalaris de Síria està a favor dels qui maten gent indiscriminadament a París, Barcelona o Londres. Això sí que és simplisme. Com ho és dir que els qui no segueixen el seu pensament, que ella mateixa publicita en l'article recomanant no sé quin llibre, bavegen davant els qui considera els dolents. Un verb molt propi en la vehemència que sol utilitzar, molt més patètica que clara. Per bavalles, les que s'han fet públiques aquest estiu al voltant dels manaires a la seva casa de Cadaqués. No és cosa simple que als innocents, siguin de París, Bagdad, Londres o Alep, els toqui sempre el rebre. I si trencar una llança a favor seu és ser simplista, doncs sí senyora, m'alegro molt de ser-ho. En una cosa sí que li he de donar la raó, no m'agrada el que escriu perquè quan no pretén pontificar vostè mateixa s'autoproclama protagonista. Això, però, no té cap importància, com el fet que tampoc m'agrada la manera com la tracta el seu perruquer.