Carbonell i Corella

La mort de Jordi Carbonell ha merescut elogis sentits i justificats. Carbonell va veure truncada la carrera acadèmica per plantar cara a la dictadura i ho va fer amb una valentia que els policies que el torturaven van confondre amb la follia. No podia ser que un professor catalanista fos valent. No se'ls podia resistir. Jordi Carbonell, a més, va ser conseqüent i pragmàtic alhora. Va demanar a la tropa inquieta que es va aplegar l'11 de Setembre del 76 a Sant Boi que la prudència no els fes traïdors. Això volia dir que no es resignessin a la reforma i que breguessin per la ruptura. No va poder ser. No el van acompanyar ni els partits ni els sindicats que havien combatut el franquisme o que havien brotat com bolets aprofitats amb el tardofranquisme i la denominada transició. Mogut, doncs, pel pragmatisme va fundar Nacionalistes d'Esquerra i després va entrar, amb una autoritat moral irrebatible, a Esquerra Republicana. Esquerra és com és ara en gran part gràcies a Jordi Carbonell. Tot això s'ha dit. Però hi ha un detall, petit i aparentment inofensiu, que ha passat desapercebut. Acadèmicament, Jordi Carbonell es va abocar en Roís de Corella, un autor, el darrer clàssic, considerat “amanerat”, “recargolat”, “fosc” i “contrari al geni de la llengua”. Fins i tot Miquel i Planas, que l'havia recuperat en una magna edició, en desconfiava. Carbonell el va estudiar, el va reivindicar, el va difondre i, sobretot, el va entendre. Els petits detalls encara fan més grans les grans persones.