Tribuna
Bany amb ‘burquini'?
en diuen res
Ha fet molts calés i aquest fet convida a treure's el barret, si més no de pensament: Aheda Zanetti, dissenyadora australiana d'origen libanès soi disant musulmana, ha provocat un debat –publicitat gratuïta– que a Occident se centra en sí o no burquini en públic. Amb el laïcisme o l'aconfessionalitat de fons, perquè aquest vestit per despullar-se és tingut per una marca religiosa molt cridanera; altrament recomanem Plató i Sòcrates al feminisme que reclama, amb el burca i afins com el cinturó de castedat, llibertat per lluir-los. Entrebanc: a Espanya o a Itàlia no és extraordinari trobar pel carrer monges vestides d'ídem; a, posem, Amsterdam, s'hi veuen volades de jueus homologats amb barba i tirabuixons, i tern i barret foscos. De més que les usuàries del megamallot (com les del hijab, l'amira i el xador), ensenyen la cara com aquelles monges i jueus. De mal pentinar, doncs, tot plegat; i ara que França ha fet figa, més. La cara. Afegim-hi que si les considerem persones humanes, el burca i el nicab, que les fan inidentificables, per raons òbvies són inacceptables.
Però el més xocant del fru-fru generat pel neoprè tèxtil amb faldilleta és que els caps religiosos musulmans no en diuen res. I no penso pas amb els pocs imams de poblets d'Europa, bons homes que són cambrers, repartidors o manobres i que el divendres cap al tard dirigeixen la pregària; em refereixo als –cada vegada n'hi ha més– imams joves i rampants que han fet estudis a l'Aràbia Saudita; als fiqh i ulemes, teòlegs del sunnisme, i als erudits mul·làs i aiatol·làs del xiisme. Tots aquests haurien de posar literalment el crit al cel perquè a l'islam, quant a les dones, són greus fer dues coses en públic, repeteixo, en públic: l'una, simplement exhibir-se (abandonar la invisibilitat) i, dues, senzillament banyar-se (amb burquini o conilles). I és que el bany de les dones –només admès per higiene– a l'islam és concebut com una litúrgia de purificació amb un ritual molt detallat sobre el com (com cal rentar-se la cara o el sexe) i el quan (després d'ejaculació o de la menstruació). Per no repetir-me (El Punt Avui, 16 d'agost), proposem nous hadits (base de la fe juntament amb l'Alcorà) sobre el bany femení: “Qui cregui en Al·là... no ha de permetre a la seva muller anar a banys públics” (Al-Mundhiri a Al Targhib). “No permeteu que les dones entrin als banys llevat que estiguin malaltes o hagin parit” (Abd-ar-Rahman Ziadah Ibn An'am, l'Africà). I es refereixen a banys només de dones!
Però a ca l'islam també hi ha Icetes i Rabells. S'hi insinuen terceres vies que cerquen una autonomia musulmana: partint del no absolut, tracten de descentralitzar l'ortodòxia a favor dels perifèrics burquinis, platges separades i piscines amb horaris d'homes i de dones (com en els hammams). A França ja es demana de llogar-ne per un dia per poder-s'hi banyar, elles, vestides “ortodoxament” d'abella Maia.