Collar Espanya
Les estratègies proposades per avançar cap a la independència, com la dibuixada pel president Mas el 25 de novembre, semblen ometre un necessari canvi d'actitud per part del catalanisme polític respecte a les institucions espanyoles. La prioritat de visualitzar la majoria que dóna suport a la secessió i els moviments que es perfilen per part dels actors catalans cridats a liderar el procés esquiven les probables resistències que es manifestaran davant de qualsevol gest de ruptura. En la seva conferència, Mas parlava de “comunicar” a les institucions espanyoles el resultat d'unes eleccions catalanes de caire plebiscitari i d'anar elaborant les “estructures d'estat” i el projecte de Constitució catalana com si davant no tinguéssim ningú que posarà, que continuarà posant, tots els pals a les rodes. Certament, davant de la voluntat ferma de la societat catalana i dels seus representants, allò que faci el govern espanyol o les Corts Generals no ens hauria d'importar gaire, però hi ha la qüestió que el catalanisme polític té una projecció a Madrid i que, fins ara, la seva expressió mai no ha renunciat a col·laborar amb Espanya i a ocupar tots els càrrecs possibles que corresponen al pes electoral dels partits d'obediència catalana.
Si les apostes de Mas i de Junqueras van de debò, i evolucioni com evolucioni el tema de l'anomenada llista única i de les eleccions al Parlament, cal un gir peremptori de les forces catalanes en el marc espanyol que implica fer allò que el catalanisme encara no ha practicat mai: boicotejar Espanya, fer la vida impossible a la governabilitat i a l'estabilitat de les estructures de poder espanyoles, almenys fins que no s'avinguin a autoritzar un referèndum oficial d'independència o, directament, fins que no acceptin negociar els termes de la secessió. És veritat que el marge de maniobra en l'actual legislatura espanyola amb una majoria absoluta del Partit Popular al Congrés i al Senat és escàs; però, deixant de banda que tot indica que hi haurà una fragmentació i un canvi de majories a partir del 2015 que permetrien al catalanisme polític incrementar la pressió i intensificar el conflicte, hi ha actituds que haurien de començar a canviar des d'ara mateix.
Si el context de dominació és tan intens com el que es desprèn d'una prohibició d'organització de referèndums de sobirania o d'una resposta a un procés participatiu en forma de querella, per què els diputats i senadors d'ERC i CiU no mostren una actitud més combativa? Per què continuen participant com si res en els debats proposats per trobar solucions als problemes espanyols quan potser caldria pensar en com agreujar-los fins que no s'ofereixi cap sortida a la demanda catalana? Per què encara s'accepta caure en la lògica del “millorar” Espanya, d'entrar en discussions relatives a un ordre nacional diferent? Com es pot continuar tolerant que Duran i Lleida pregunti a Mariano Rajoy què pensa fer per potenciar l'economia productiva espanyola mentre el president de la Generalitat pot ser processat per desobediència (i també, per cert, la vicepresidenta, Joana Ortega, del mateix partit que Duran i Lleida). I com es pot continuar enviant gent a les institucions de l'Estat que es manté passiva, en el millor dels casos, o que, en el pitjor, actua amb connivència amb les majories properes al PP o al PSOE o que, directament, s'aprofita del càrrec en benefici propi?
Així, segurament no era il·legal que Mercè Pigem, ja exvocal del Consell General del Poder Judicial proposada per Convergència, travessés la frontera amb Andorra amb gairebé deu mil euros a la bossa, però què havia fet aquesta senyora al CGPJ per la independència? Ajudava, per exemple, a definir un futur poder judicial de la República Catalana o simplement estava cobrant i escalfant una cadira o “facilitant acords” entre els vocals propers al PP i els propers al PSOE? No cal dir que els proposats per a una “llista única” i per a totes les llistes de les eleccions que encara falten abans no es constitueixi la Catalunya independent han d'estar lliures d'aquestes temptacions.
