La columna
Xip
Al nou país es tractaria que poguéssim jugar tots amb les mateixes cartes i que, si no, esparraquéssim la baralla. I hi ha moltes persones que tenen les cartes marcades o que, d'entrada, ja saben que perdran la partida. Penso en les persones amb discapacitats –avui n'és el dia internacional. Recordeu que a l'últim graó de l'escala de l'exclusió hi ha una dona immigrant, sola, sense recursos i amb alguna diversitat funcional. Reconec que l'etiqueta de diversitat funcional és tan asèptica que costa d'entendre què vol dir i la realitat que hi ha al darrere. I al darrere hi ha barreres, que sempre són oneroses. Probablement no som prou conscients del problema. La gent del carrer no sap que la cartera de serveis de la Generalitat està prorrogada des del 2011 i que demana a crits de fer-ne una de nova negociada amb tot el sector: ara per ara estem més a prop de la beneficència que no de la prestació de serveis.
I en canvi, tot i les dificultats, hi ha coses a fer. Per exemple, estaria bé reconèixer el tercer sector com a agent social que coneix de primera mà el col·lectiu i, per tant, promoure'l, i estaria bé de parlar d'inversió social i de suport en lloc de parlar de despeses i ajuts socials. Per mi aquest canvi de xip tan necessari passa per la manera de fer republicana. I estaria bé, pensant en l'ocupació d'aquest col·lectiu, que hi hagués una estreta cooperació entre el sector públic, el privat i el sector de la inserció. Les empreses socials també han de tenir beneficis (que no vol dir afany de lucre), justament perquè aquests beneficis reverteixen en les persones amb discapacitats. Per tant, és responsabilitat de l'administració donar-hi suport total. Quan es tracta de persones amb discapacitats, els diners no han de prevaler mai de la vida per sobre del seu benestar, inclusió i autonomia. Ai, els liberals!