Jocs de mans

La versatilitat i mal·leabilitat del discurs polític és extraordinària. N'hi ha que pensen que ho pot aguantar tot. O gairebé. Especialment quan ens submergim en el paradigmàtic gènere del míting de partit. El discurs de Mariano Rajoy de dissabte a Barcelona és un autèntic monument a aquesta màxima. La base és buscar la perspectiva positiva, fins i tot a les situacions més adverses. Per exemple, la corrupció està minant la credibilitat del PP amb fúria? Cap problema. “Ens enorgulleix que mai s'hagi lluitat més i millor contra la corrupció que amb un govern del PP. Perquè ara surten a la llum els casos de corrupció de fa molts anys i si surten a la llum és perquè se'ls persegueix”, va assegurar. Fàcil, no? El vocabulari és també bàsic. Per exemple, prohibit parlar de procés sobiranista. Ho deixarem en “deliri”. Tampoc es pot assimilar la idea de 9-N amb consulta. En aquest cas es tracta com “el simulacre”. No existeixen ni Pablo Iglesias ni Podem, son “els cors dels irats, frívols o dels extremistes”. Cal assenyalar l'adversari amb la paraula precisa.

Però hi ha un aspecte que ni tan sols l'extrema flexibilitat del discurs més abrandat pot acceptar. No es pot faltar a la realitat de manera flagrant. Això és molt més perillós. Rajoy va recordar dissabte que el procés sobiranista l'ha fet acudir tres cops al TC –declaració sobiranista, llei de consultes i 9-N–. “En les tres ocasions se'ns va donar la raó”, va reblar. El president espanyol sap que en els dos últims casos el TC encara no s'ha pronunciat i s'ha limitat a acceptar, com està obligat, el recurs amb la conseqüent suspensió cautelar. Aquesta pirueta no es limita a tergiversar, recargolar o fer comparacions hiperbòliques, pròpies del llenguatge del míting, sinó que falseja la realitat.I és en aquests punts, on la seva feblesa apareix més evident, impossible d'amagar ni tan sols rere l'habitual festival de figures retòriques que fa volar com un autèntic malabarista.