Un matí enfeinat

Quan fa cert temps que la vida passa a ser més o menys sedentària, les paradoxes, les sorpreses, l'evidència del diferent adquireixen això que tant es diu ara, un valor afegit. A vegades, només n'hi ha prou amb obrir els ulls davant les certeses de sempre, les rutines i els costums. Ahir mateix, després de deixar la màquina a la matinada, em va tocar llevar-me per fer unes quantes gestions a Ripoll que feia massa que les ajornava tot i que només ens separen quatre quilòmetres. Em vaig despertar a les onze ben passades amb la vista del plugim a les teulades. Plovinejar –caure plugim– és un tipus de pluja molt comú al Ripollès. No té la constància del xim-xim ni la intensitat del xàfec. Petites esquitxades gairebé impotents per amarar, però que deixen una làmina brillant a tot el paisatge. Prop del migdia vaig fer cua per pujar a l'autocar. Un vehicle ni gran ni petit, d'una vintena de places, més o menys, va obrir les portes perquè hi accedíssim gent gran amb poca mobilitat, després dels exercicis de recuperació a l'hospital, just davant la parada; una dona marroquina amb túnica, mocador al cap i dues bosses a la mà, que parlava sense mans per un telèfon col·locat entre l'orella i el mocador que l'aguantava; dos joves senegalesos vestits com porto-riquenys de Nova York; unes quantes caribenyes ben cenyides i jo mateix. L'acabat cosmopolita l'aportava un conductor amb faccions i accent d'algun país de l'est d'Europa. Vaig recordar els autos de línia de la meva infància que passaven pel davant de casa, cada dissabte per anar a mercat a Ripoll, amb el sostre ple de gent, d'aviram i de caixes. Eren tots del país i molts ni ho recorden quan veuen una pell diferent. La primera gestió a la capital de la comarca consistia a anar a renovar l'atur per haver perdut el PIN per fer-ho per internet. S'ha solucionat ràpid i, fins i tot, m'he creuat amb una amiga, molt guapa, que m'ha tocat els cabells per dir-me que semblava molt modern. Hi ha una edat en la qual una espurna d'afalac sincer ens omple de satisfacció. Vaig passejar, vaig compartir una cigarreta amb un escombriaire conegut, vaig recollir una recepta, una targeta bancària, vaig trobar una parella molt amiga i em vaig tornar a enfilar en un autocar ple de colors i de persones que igual que jo els toca anar amunt i avall amb companyia, amb un espai per badar que mai havia copsat anant amb cotxe.