Fer les coses

Fa uns anys vaig veure, al nucli antic de Tarragona, una porta blava amb una inscripció pintada: “Fer les coses.” Sembla ser que es tractava d'una iniciativa poètica executada sobre totes les portes blaves de la zona, però aquesta en concret és la que vaig veure jo. I en guardo la fotografia any rere any a la memòria del mòbil. Fer les coses, que vol dir no pensar tant. No fer cabòries excessives, no deixar que el pensament bloquegi l'acció. Trobar-se en una cruïlla demana rumiar, i tant que sí, i molt... però arriba un moment en què toca decidir i actuar, i equivocar-se. Ens ho va dir fa poc Johan Cruyff: “Veig un dèficit en els catalans: que mai no van al 100% quan volen una cosa. Què importa si t'equivoques?”.

He pensat en aquesta porta tot veient el comportament polític dels nostres líders aquestes setmanes. Conferències, propostes, acords i desacords. El país ha de decidir un camí, sí, però està en fase de reflexió i s'entén que vulgui minimitzar el marge d'error. Ens hi juguem massa. D'acord, va: doncs fem un exercici.

Si vingués una persona catalana dels anys 80 amb una màquina del temps, i es plantés a la plaça Catalunya i ens preguntés què està passant, li diríem el següent: que la forta crisi econòmica, entre altres molts drames, ha accentuat la penúria financera de la Generalitat; que la societat civil catalana s'ha mobilitzat clarament en favor de la independència, amb manifestacions de llibre Guinness; que, després de set anys de governs tripartits, CiU ha volgut governar amb una evolució creixent cap a l'independentisme. La qual cosa vol dir, poca broma, que la gran massa de gent de centre també hi ha evolucionat; que ERC no ha deixat de ser-ho, però que mai (tampoc ara) no ha tingut prou majoria per implantar-ho. Molt bé: i l'home del passat preguntarà si els catalans han “premiat” electoralment aquests canvis, si l'aposta de CDC per l'independentisme ha tingut èxit electoral, i respondrem que fins ara no gaire: ha baixat 12 diputats. I que per fer una majoria per la independència, comptant aquests números insuficients, el president Mas ha fet una proposta de llista unitària en què els partits passarien a segon terme (sense eliminar-los) i es transformaria un referèndum prohibit en unes eleccions plebiscitàries. Amb programa clar i limitat en el temps. I el viatger del temps, molt encuriosit i tal vegada emocionat, es preguntarà on és el problema per aprofitar aquesta oportunitat. I direm: “És que hi ha gent que per res del món no vol votar la dreta.” “Però que no es tracta de fer un referèndum?”, preguntaria ell. Però és que a vegades es poden posar en perill ocasions històriques, simplement perquè “jo amb aquests no hi penso anar”. L'error de maximitzar les diferències o de demonitzar els companys de viatge, que sempre hi ha hagut a Catalunya. La profecia de Nostradamus Aznar.

La ideologia és una forma de pensar, i no hi ha res més respectable. Però la independència no és una forma de pensar, és una acció concreta i temporal. La independència també es pensa, i molt, és clar, però no és una forma de pensar: és un procés. Limitat i difícil, que demana molta fortalesa i molt de múscul, i claredat. La màxima unitat possible. Per tant, unitat d'acció, més que diversitat de pensament. Que el món vegi que ha guanyat una llista àmpliament, i no un paraigua.

Pertoca fer les coses. I si pensem, que sigui a fer les coses. Prou de pensar a diferenciar les idees. Com deia algú, ja no podem perdre més el temps.