Voluntarisme lingüístic
La mort del doctor Badia i Margarit va coincidir amb un repàs que jo estava fent d'aspectes del Diccionari Català Valencià Balear. A Badia i Margarit el vaig conèixer quan ell estava acabant la carrera i jo tot just m'hi matriculava, en aquella Universitat, l'única existent els primers anys de postguerra, dominada pel règim franquista, desposseïda de la seva condició d'autònoma i mancada, per exili o “depuració”, de molts dels cervells doctorals que l'havien enaltida pocs anys abans. Jo no vaig tenir-lo de professor, però sí de referent, perquè, en ingressar a la secció filològica de l'Institut, el vaig tractar a bastament, constatant, com tots els altres membres, la densitat i claredat dels seus criteris en tot moment. Era un company de grau superior, respectat de manera especial per tots nosaltres, i correspost per ell amb la seva humilitat, accessibilitat i el seu sentit de servei.
Jo el vaig veure sempre com un voluntari de la llengua, algú per a qui la llengua és digna del respecte d'una mare, que s'estima i es venera i es fa el possible per enaltir als ulls de tothom. La llengua, en els darrers cent cinquanta anys, ha estat servida per científics, responsables de l'administració i per la gent plana del carrer. I, a banda d'aquests grups, hi ha hagut una legió de voluntaris de la llengua, que van des dels que feien revistes de curta vida al segle XIX, quan el català encara no s'havia modernitzat, fins als que, en els anys de repressió, particularment durant la segona i llarguíssima dictadura, es van moure fent classes, conferències, escrivint fullets, revistes clandestines i pintades. Recordem una figura avui desconeguda de les darreres generacions, Joan Ballester i Canals, un llibreter que, els anys seixantes del segle passat, sota el lema Entre tots ho farem tot, fou un incansable enllaç entre grups, ensenyants, activistes, centres culturals de barris o de pobles, i redaccions de revistetes. Els voluntaris de la llengua no són només les parelles lingüístiques o els autors de columnes dedicades a correcció de llenguatge, o estudiosos dels neologismes: voluntaris de la llengua n'hi ha hagut sempre, des de Verdaguer fins a la també gran figura d'Antoni Maria Alcover –coincidència de nom de fonts amb el doctor Badia, per cert–, que començà i encarrilà l'Obra del Diccionari..., com es va conèixer la llarga campanya per posar en marxa el gran diccionari comprensiu de tot el domini lingüístic, el DCVB, i que tingué aviat un col·laborador i continuador que taxativament qualifiquem de paradigma del voluntari: Francesc de Borja Moll, el qual sacrificà la vida, de dalt a baix, per aquell diccionari, prodigiosament ric, encetat per l'enèrgic canonge. Dos illencs amb voluntat de voluntariat.
El 1950, a Barcelona, vaig assistir a una conferència de Francesc de B. Moll, de les moltes que escampà pels Països Catalans –si no les hi prohibien– fent promoció del Diccionari..., que des de començaments del segle, havia sofert entrebancades, interrupcions i destorbs, i sobretot, no se sostenia econòmicament i s'anava confegint amb estrenus jornals de dia i vetlles de nit del mateix Moll i els seus col·laboradors. Aquests elements no eren només els dels despatxos i les fitxes sinó milers de corresponsals, molts d'ells ja contactats per mossèn Alcover, que des de viles i llogarrets de tot el mapa enviaven formes de dir, mots típics, denominacions d'estris domèstics o parts d'eines agrícoles i industrials, noms de balls i de cançons, dels fenòmens meteorològics, etc. Tot això no era remunerat, ni tan sols els viatges que des de la Catalunya del Nord fins a Eivissa, Vall de Roures, Elx o l'Alguer feien els autors. Tot se sostenia pels voluntaris lingüístics, i el DCVB fou una de les armes que va salvar-nos la riquesa dels nostre lèxic.
La nostra terra és rica en fruits; i entre els excel·lents, el del voluntariat.
