La solució?
Per analitzar una proposta de solució cal verificar si les parts essencials del problema queden resoltes. Hi ha un paradigma en enginyeria que s'aplica a la política: no hi ha bona resposta a un problema si no s'analitza l'enunciat, si no es formula la bona pregunta. Analitzem la realitat política de Catalunya, el problema:
1. Obtenir majoria absoluta al Parlament de Catalunya és possible en raó a la llei electoral amb un 40% dels vots. És del tot irregular en relació amb qualsevol estàndard internacional declarar la independència amb només majoria absoluta, cal que més del 50% dels votants hi votin a favor. Ha estat aquesta la regla a Escòcia, al Quebec, a les Repúbliques Bàltiques i a Txèquia i Eslovàquia.
2. A dia d'avui no hi ha certesa que en un referèndum oficial hi hagués un número de vots superior al 50% a favor de la independència. Probablement hi ha dues raons per aquest fet: no es coneix prou per la ciutadania com seria una Catalunya independent i com seria l'alternativa, nou encaix de Catalunya dins Espanya. Si això és cert, i ho sembla, hi hauria d'haver un període de temps suficient per negociar amb la UE la participació en l'euro, la permanència en el mercat comú i l'accés dels bancs catalans al BCE, i amb l'Estat el transferiment dels actius de l'Estat a Catalunya, el suport del dèficit català en el període de transició i el repartiment del deute. Són dues negociacions interrelacionades i, per tant,complexes. Això faria possible que la ciutadania conegués els avantatges i desavantatges d'una i altra alternativa i que molts dels que ara justificadament dubten poguessin decidir. Si la negociació fos impossible amb l'Estat i/o la UE, la resposta que això significaria seria també vàlida perquè la ciutadania decidís amb coneixement de causa. Es precisa un temps d'entre un i dos anys per conduir les negociacions i explicar-ne el resultat.
3. Per poder negociar amb la UE i l'Estat espanyol hi ha d'haver una majoria absoluta al Parlament de Catalunya, com més àmplia millor, que doni autoritat al negociador, sigui aquest el govern o una Comissió del Parlament. Aquesta majoria s'hauria d'aconseguir a partir d'una votació de la ciutadania que hagi estat convocada amb tal finalitat. El format no pot ser més que unes eleccions autonòmiques. Si aquesta àmplia majoria no s'aconsegueix, el procés, que suposa un gran trasbals, no té sentit.
4. En el temps necessari per aquesta negociació cal pactar el nou estatus polític de Catalunya i, simultàniament, governar. No són temps fàcils, Catalunya té problemes aguts i urgents: l'atur, la manca de recursos pel serveis públics, la crisi econòmica... El Parlament hauria de negociar amb l'Estat i mobilitzar els plans i projectes per crear les estructures polítiques necessàries: Agència Tributària, Seguretat Social, Servei Exterior etc. El govern tindria la responsabilitat de governar.
5. Concloses les negociacions es farà explícit què es pot obtenir de l'Estat en la hipòtesi del nou encaix de Catalunya dins Espanya i què de la UE en cas d'independència. Serà el moment de fer un referèndum perquè el poble de Catalunya decideixi. La fortalesa i el suport aconseguit al Parlament per l'opció sobiranista, si es materialitza en vots a les eleccions autonòmiques, faria políticament inviable a l'Estat negar-s'hi.
6. Hauria d'allargar-se el període de negociació més enllà de l'actual legislatura espanyola, perquè aquesta serà més fàcil amb un nou govern de l'Estat que amb l'actual, que és ara presoner del seu passat.
7. En qualsevol problema s'ha de preveure una alternativa en casque la solució plantejada no es converteixi en realitat. Que l'alternativa a l'èxit no sigui el fracàs sinó una solució que, no sent la preferida per alguns, sigui digna per a tots. Si la independència no es materialitzés, un nou encaix de Catalunya dins Espanya millor que l'actual estaria assegurat perquè s'hauria negociat amb l'Estat des de la posició de força que dóna el recurs lliure a la independència. Ha estat aquest el cas a Escòcia. Som alguns els que pensem que aquesta és la solució òptima, però és necessària voluntat d'acord de les parts.
La proposta del President Mas dóna resposta a aquestes qüestions, la del senyor Junqueras, no. El debat no és si la llista és única, sinó si es declara la independència sense negociar i sense una majoria comprovada en referèndum del 51% a favor. L'avantatge de la solució proposada és que obre una oportunitat que només depèn dels catalans. És aquesta i no altra l'essència de la democràcia.
