Jorge F.D

Assetjat per totes bandes i en un accelerat procés d'autodestrucció, el Partit Popular s'entesta en la defensa numantina dels seus drets adquirits per les renúncies d'altres. Convertit el poder en una prebenda administrada per la casta de l'alt funcionariat i amb l'esperit de registradors de la propietat, només qui té el seient assegurat a la llotja del Bernabéu es sent acomodat en el camp erm de la política espanyola. Aleshores, cal fer el que sigui per no perdre les cadires, fins utilitzant les darreres majories parlamentàries per protegir les pròpies vergonyes. Talment, Jorge Fernández Díaz fa la seva feina. Sense tornar-se vermell –faltaria més, tan blau com és–, ha proclamat una nova versió de l'antic tribunal d'ordre públic franquista, tot recordant que no hi ha millor pràctica de govern que la basada en el dret del ministre de l'Interior de proclamar “la calle es mía”. Jorge F.D. ha aconseguit la quadratura del cercle i ha apadrinat la més restrictiva de les lleis de seguretat ciutadana, que tornarà a fer anar els ciutadans d'aquest Estat qüestionat amb les mans enlaire i el carnet a la boca. El ministre torna a les essències que el feren com és, i interpretarà els drets humans segons convingui, de tal manera que restringirà el dret a manifestació, legalitzarà la devolució en calent dels immigrants, escoltarà les converses telefòniques i disposarà d'un escalat de multes com a fórmula dissuasiva. En la defensa d'una llei que, segur, serà derogada quan el Congrés dels Diputats tingui una altra majoria, Jorge F.D. fins ha criticat les democràcies de nord enllà, que “donen a Espanya lliçons de drets humans”, demanant que siguin coherents “i acullin els immigrants o callin; i si em donen la seva adreça els n'enviaré cap allà amb tota rapidesa”. Una magnífica expressió del seu catolicisme militant, per cert tan lluny de la pràctica del papa Francesc, profundament compromès amb el tema de la immigració il·legal a Europa i el patiment del drama humà en la regió mediterrània. El cotó no enganya, i Jorge F.D. no pot amagar la seva adhesió a formes, espirituals i temporals, força caduques.