Opinió

la crònica

Agustí Riera i Pau

Havia nascut a Cuba l'any 1876, quan encara la illa era una colònia espanyola i va morir el dia 27 d'agost del 1936, a la carretera de les Encies, a la Garrotxa, abatut pels trets del tristament famós comitè d'Orriols. El seu amic Francesc Cambó li havia proposat que s'exiliés, però Riera va revisar la seva carrera política i, en considerar que no podia creure que algú volgués matar-lo, va renunciar a fugir. Es va equivocar.

L'executòria pública d'aquest home és considerable. Llicenciat en medicina per la Universitat de Barcelona amb premi extraordinari de fi de carrera i casat l'any 1903 amb una dona cubana d'arrels catalanes, Maria Teresa Trotcha, va exercir a Barcelona i a Sarrià de Ter. El matrimoni va tenir set fills. De més jove, cursant el batxillerat, fou company de Francesc Cambó, amb qui va mantenir una forta amistat. Era un polític conservador i fou elegit per Girona per la Lliga Regionalista. Des del març del 1911 al gener del 1924, va ser president de la Diputació de Girona i, com a tal, va participar en la fundació de la Mancomunitat de Catalunya, exercint de conseller en la tasca de comunicacions i obres públiques.

Dimarts passat, dia 9, la Diputació gironina va fer un acte de justícia descobrint el seu bust a l'entrada de l'edifici de la pujada Sant Martí. L'escultora Ció Avellí ha esculpit una imatge serena, de mirada penetrant, basant-se en fotografies i documents que reflecteixen el seu caràcter. Escolant els parlaments, pensàvem en les semblances amb un altre home de la Diputació, Carles Rahola, que també fou víctima en la Guerra Civil. Tots dos de trajectòria impecable, cadascú amb les seves conviccions polítiques i tots dos assassinats violentament per l'odi. L'un per part d'elements esquerrans revolucionaris i l'altre per la dictadura de Franco.

Remarquem, però, que si des de l'adveniment de la democràcia la figura de Carles Rahola s'ha propagat i s'ha divulgat, la d'Agustí Riera havia quedat ignorada. No ha estat fins ara, en celebrar-se el centenari de la creació de la Mancomunitat que va presidir Enric Prat de la Riba, i amb els altres president de les diputacions catalanes de vicepresidents, que se l'ha reconegut. Han hagut de passar cent anys perquè la ciutat es recordi d'un dels homes més notables de la seva història contemporània i el més transcendent dels presidents de la Diputació de Girona.

En un acte que va resultar emotiu i senzill, es va descobrir el bust, envoltat per descendents de totes les procedències, alguns vinguts de lluny i d'altres, de curta edat, com un rebesnét, en Marcelo, de vuit anys, meravellat de tenir un avantpassat famós. No hi va faltar la interpretació d'El cant dels ocells.

D'ara endavant, tothom que accedeixi a la Diputació tindrà constància de la seva presència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.