La crisi ja és història

El president del govern espanyol Mariano Rajoy anunciava fa uns dies que “la crisi ja és història [i que] aquest serà el Nadal de la recuperació”, i el director d'aquest diari es demanava dimarts si “ens prenen per imbècils”. És encara més greu: una determinada casta de polítics (allà, però també ací a casa nostra) ni tan sols té en compte la ciutadania. És supèrbia barrejada amb autisme i, sobretot, barra. Viuen en el seu món, poblat d'estadístiques, d'informes oficials i d'irrealitat. No saben què passa als carrers ni a les llars. Ni ho saben, ni els importa. És una actitud perniciosa que juga en contra del sistema perquè el desacredita.

La crisi, senyor Rajoy, és encara viva i insuportable per als milions de desocupats (taxa d'atur, tercer trimestre de 2014: 23,7% a l'Estat espanyol; 19,1% a Catalunya) que no troben feina, per al gairebé mig milió d'aturats que ja no reben prestacions i tenen una família a càrrec, per als centenars de milers de desnonats que es correlacionen directament amb l'augment de les taxes de suïcides, per als que tenen contractes temporals, per als autònoms i les petites i mitjanes empreses, per als que han perdut els estalvis de tota una vida (“preferents”), per als que han vist retallats els sous fins a la misèria, per als jubilats amb pensions minvants, per als joves que marxen a l'estranger per poder treballar, per als que han mort esperant l'ajuda d'una llei de dependència que només existeix sobre el paper, per als funcionaris que han vist com es reduïa el seu poder adquisitiu alhora que les retallades (i en això el primer govern d'Artur Mas fou un alumne avantatjat) degradaven l'educació i la sanitat. La crisi és doblement insuportable perquè ha ocasionat unes desigualtats socials i econòmiques fins ara desconegudes.

I, ves per on, el màxim responsable del govern espanyol dóna la crisi per acabada. Cap on mira? Quina sensibilitat el mou? La resposta la trobem en el seu entorn (i també en els entorns de polítics d'altres partits). Un entorn on abunden els grans executius que han portat a la ruïna bancs i caixes sense que es veiessin afectats els seus escandalosos ingressos (sous, liquidacions, targetes negres...). Unes entitats que han estat rescatades amb els impostos dels ciutadans sotmesos a un ràpid procés de precarització i que, gràcies a l'acció del govern espanyol, han reconvertit el deute privat en deute públic. En suma, una crisi en què els més poderosos no han deixat de tenir beneficis. Potser és a ells a qui es referia Rajoy amb la seva afirmació. La crisi s'ha acabat, certament, per a aquest reduït percentatge de la població que no l'ha coneguda i que se n'ha beneficiat.

Rajoy oblida, d'altra banda, que la crisi no ha estat només econòmica, sinó també política. El sistema polític heretat de la transició fa aigües per tot arreu minat per la corrupció, la manca de credibilitat d'institucions fonamentals i la involució democràtica impulsada pel PP. I, encara, tenen la barra d'emparar-se en la Constitució per negar el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya. Però, vet ací que aquests ciutadans no tenen vocació d'orquestra del Titànic i no estan disposats a deixar-se enfonsar amb el vaixell. Ja va sent hora que en prenguin nota (també els que ací s'embolcallen amb la bandera de la independència per tapar una gestió manifestament millorable): el dret a decidir s'ha tornat irreversible, entre d'altres motius, perquè és l'única possibilitat per sortir de la crisi sense agreujar encara més les desigualtats socials i sense malmetre fins a l'extenuació els elements bàsics de l'estat del benestar (sanitat, educació, prestacions socials) sobre els quals reposa la cohesió social del país. És el futur el que ens hi juguem.