El cràter

Ignacio Vidal Folch va demanar l'altre dia, en un article a El País, que Madrid enviï a Barcelona uns quants trens carregats de psiquiatres per tractar l'independentisme. No cal ser gaire llegit per saber quina mena de règims i d'intel·lectuals han barrejat la política i la psiquiatria. Tampoc no cal ser expert en història d'Espanya per endevinar per què Vidal Folch equipara la salut mental dels partidaris de la independència amb la dels terroristes. Jo no estic segur que, com diu l'Enric Juliana, Barcelona estigui a punt de despendre's de l'independentisme “com sempre s'ha desprès de tot allò que en un moment determinat no li era convenient o útil”. No ho crec, perquè no conec ciutats globals que no tinguin darrere un estat que les empenyi. Barcelona té vocació cosmopolita i l'única cosa que podria fer que renunciés a capitanejar un estat seria un clima de por semblant al que la ciutat patia quan Joan Maragall escrivia els versos que ara inspiren alguns articulistes i alguns jutges. Per això les metàfores de Vidal Folch, que Madrid ja emprava fa més d'un segle, no s'han de prendre de broma. Fins fa poc l'unionisme en tenia prou de legitimar l'assimilació de Catalunya amb l'argument bonista del “todos somos humanos”. Eren els temps d'ETA, els temps en els quals els espanyols podien oblidar el passat i construir la seva identitat de país demòcrata per contrast amb les pistoles. Si Jordi Pujol ha deixat un cràter radioactiu a Catalunya, a Espanya el cràter l'ha deixat la desaparició d'ETA. Així com els catalans hem descobert que la moral pujolista era una forma suau de colonialisme embolicat amb la senyera, els espanyols es troben ara que no poden defensar la seva democràcia sense el discurs antiterrorista. Llegint Vidal Folch ja veig que a mesura que el record d'ETA es dilueixi alguns intel·lectuals intentaran preparar el públic perquè res no sembli més demòcrata que reprimir el dret a l'autodeterminació amb l'exèrcit. Amb la força que anirà guanyant Madrid, si no vénen els trens de l'Ignacio, em costa d'imaginar que Barcelona trobi “poc convenient” la independència.