Ritmes

Els calendaris d'advent (una tradició anglosaxona més que va arrelant aquí) obren les seves finestretes a carrera feta, i les figures de xocolata es fonen en dos segons. Bé vaga que tinguin forma de pilota de futbol, de trineu o de màquina de tren. El rampell infantil vol fer saltar els dies impulsat per la llepolia. Aquest mes de cartró que ens vol marcar el pas del temps amb els dies encunyats, ensopega de tant en tant.

Joan Barril ens ha deixat. Ens ha deixat sense fer soroll. En un adéu de ritme pausat i serè, amb cançons i versos i lloances d'amics i estimats. Amb el mateix ritme que ell donava a la seva manera de fer ràdio. El veig, per bé que la coneixença sigui purament de coincidència professional aquests darrers anys a Catalunya Ràdio. El veig somriure, i retinc aquesta mirada i aquesta veu. I amb aquesta imatge penso en els ritmes vitals tan necessàriament diferents que tenim cadascú. Encara que la durada de dies, hores i mesos sigui la mateixa per a tots els humans. Aquesta convenció que és en mans de rellotgers i d'aquells que dibuixen les diferents cares i gruixos de la lluna en un calendari, ens serveix per a tots, però no tots l'aprofitem de la mateixa manera. Tenim clar que l'experiència de la vida és de difícil transferència. Hi ha un seguit de vivències, des del dol, fins a tenir un fill, un amor, una malaltia o tantes altres que no s'aprenen des d'un manual. Malgrat que hi ha un gruix de material de suport publicat que mira d'oferir la llum de la nit. L'experiència dels altres ens pot acompanyar però no substituir la nostra. Montaigne deia que tenia un diccionari “completament personal: passo el temps quan és dolent i desagradable; quan és bo, no el vull passar, el torno a tastar, m'hi aturo”. I això mirem de fer la resta de mortals. Per bé que a vegades quan el temps és bo també podem fer el contrari, accelerar-lo, consumir-lo a glopades. Fent com la canalla que no té aturador i que és capaç de devorar dies i xocolata, i precipitar l'advent.