Moisès no es va aturar
Entre les preses de posició de cares a les eleccions plebiscitàries, i les negociacions pels pressupostos de la Generalitat, les formacions polítiques prosobiranistes han refredat els espais comuns i s'han distanciat, unes més que d'altres. Aquest escenari repercuteix almenys en dos aspectes fonamentals de la moral col·lectiva.
En primer lloc perquè la utilització de tàctiques que donen més prioritat a la quota de partit que a la candidatura unitària que es reclama des de la societat civil, va diluint a poc a poc aquesta darrera possibilitat. I tot i que aquesta via pogués ser, al capdavall, més estètica que pràctica, perquè l'eix programàtic de cada partit acabaria generant tensions i divisions, és ben cert que el tomb actual de les coses s'allunya del sentiment popular més estès i proclamat. L'altre factor desconcertant és la manca d'activitat sociopolítica en relació amb el procés. Som un país tan pulcre, que esperem al cancell de casa que algú ens faci un senyal. Però qui l'ha de fer? L'ANC, que ha reclamat que els partits es defineixin? Els partits, que es troben entre l'espasa de l'opinió popular i la paret de les seves estructures i proven de forçar Òmnium i l'ANC a decidir per ells?
No es pot ignorar que decisions com aquestes requereixen el seu temps. Però mentre aquest temps passa i els que les han de prendre se les pensen, seria bo que no s'oblidessin de a quin escenari són. Són enmig d'un procés que ha estat falcat i empès per la col·lectivitat de ciutadans més nombrosa que mai s'havia agrupat al voltant d'un objectiu polític del nostre país. Són enmig d'un moviment social que els ultrapassa, que els vol
en el lideratge per respecte a la seva funció democràtica, però que no dubtarà a descavalcar-los si no són capaços de sumar forces pel bé comú ni d'assumir la responsabilitat política d'encapçalar la voluntat majoritària dels ciutadans.
Tampoc s'haurien d'oblidar d'escoltar. Per poc que ho facin, sentiran com les veus que en un primer moment eren disperses ara són una remor: reclamen acció, reclamen moviment, reclamen continuar avançant i no perdre gaire temps. Els aniria bé recordar que quan Moisès va conduir el seu poble a través del mar Roig, no es va aturar a rumiar mentre les onades amenaçaven d'esbandir-los, i que només els porucs van ser arrossegats per la força de les aigües.