Taules mida Nadal

Anuncien taules de menjador “de mida Nadal”, és a dir, taules d'una extensió XXL que doblen la longitud d'una taula estàndard. Atès que és la data de l'aplec familiar per antonomàsia, la referència al Nadal és escaient, no necessita més explicacions. Són complicades per no dir irresolubles les maniobres que cal fer per encabir tothom al dinar, o al sopar, que les arrels familiars de la Nochebuena tiren amb força. Allargar la taula és una ciència, sobretot quan te les heus amb aquelles antigues i pesants que tenen una ala a cada extrem i que quan les toqueges tendeixen a col·locar els encaixos i desencaminar les guies. Costa Déu i ajuda recompondre l'artefacte sense enganxar-s'hi els dits.

Les taules de mida Nadal són un desideràtum, la fruita prohibida del bonafè, ço és, el desgraciat a qui sempre li toca menjar en unes condicions deplorables. Allargar una taula de qualsevol manera és una tradició bàrbara. Amb quatre posts, amb retalls arrossinats de fusta aglomerada o amb una porta vella damunt de cavallets, que són una tortura lenta, d'aquelles que abans en deien xineses. Els peus topen amb els cavallets i t'has d'estar amb les cames encongides tota l'estona, com en una txeca. L'escudella, la carn d'olla, el pollastre, les neules, els torrons se succeeixen a pas de tortuga, amb una parsimònia dolorosa. Et toca seure amb una pota al mig, en un angle impossible i tan encaixonat que no pots ni agafar la forquilla. Però fas veure que no passa res, que l'important és estar tots junts. Per acabar-ho d'adobar seus en una cosa malgirbada que anomenen cadira amb una alegria nadalenca. Les cadires, ai, les cadires! Si començo, no acabo. Però no sóc venjatiu i ho deixo en mans de Nostre Senyor, que el dia del judici suprem preguntarà: “I tu què has fet perquè els teus convidats s'asseguessin a taula com Jo mano.” Llavors vindrà el plor i el cruixir de dents.