L'estètica de la solidaritat

La Marató de TV3, com cada any, ha estat un èxit i ha deixat en l'ambient una lleugera embriaguesa de satisfacció. Hem demostrat, diuen, que som un país solidari. La gent hi participa amb generositat i a pràcticament tots els pobles les entitats i les institucions fan actes per sumar-hi aportacions. La recreació atenta i delicada dels patiments dels nostres congèneres desencadena empaties i ens estova el cor i les emotivitats traspassen les parets de casa i notem que tot el que és humà ens concerneix. Som capaços de situar les angúnies i el dolor del proïsme al centre de les preocupacions socials i d'enaltir les virtuts de la solidaritat.

Al meu poble, per exemple, organitzen un festival en què les corals canten, els actors actuen, les ballarines ballen, els músics fan música, els mags fan jocs de mans i els espectadors paguen l'entrada. Tot té sentit i per l'aire, durant unes hores, s'escampa un lleuger perfum de civilitat. Però l'endemà, per poc nas que es tingui, les fortors de la degradació et tornen a la realitat i no costa gens descobrir que continuem governats per les crueltats de l'economia i per la condescendència –o les complicitats– de les polítiques que permeten que aquest admirable país de solidaris sigui un dels indrets del món on les desigualtats han crescut més en els darrers temps. On la ideologia del campi qui pugui ha guanyat més presència en els discursos predominants i on governa gent que defensa i aclama els beneficis del negoci privat i les limitacions de tot el que és públic i universal encara que les sales d'espera i els passadissos dels hospitals quedin atapeïts de gent desesperada i els professionals acabin la jornada laboral amb un embut al cap.

Vaig sentir, fa uns dies, com una amiga periodista d'ànima sensible i compromesa explicava fins a quin punt li havia resultat depriment acceptar que el mateix poble que ha exhibit una musculatura i una determinació immenses en les legítimes reivindicacions nacionals s'ha mostrat apàtic i resignat contemplant la devastació que, per les accions i omissions de qui ens governa, s'ha estès per les classes populars en general i els sectors més vulnerables en particular. Li resultava dolorós, deia, més per raons humanes que ideològiques. Em nego a acceptar el cèlebre retret sobre la debilitat dels catalans per l'estètica però, de moment, hem d'admetre que excel·lim mostrant la solidaritat en un espectacle televisiu però no aconseguim que inspiri els pressupostos del nostre govern. I acceptant la inviabilitat d'organitzar maratons contínues adreçades als aturats, als desnonats, a la pobresa energètica, a la resta de les pobreses, a l'escola pública, als serveis socials o als treballadors de la cultura, potser, per avançar, haurem de centrar-nos en l'exaltació estètica de les fiscalitats progressives –encara que als esportistes joves i rics els requi– o fer entendre que la justícia redistributiva és d'alguna manera una justícia poètica, i buscar les alegries de la igualtat d'oportunitats o les emocions de l'economia cooperativa i del bé comú, per convertir-ho tot plegat en el nostre espectacle quotidià.