Uh, oh, no tinc por!

L'anunci de la Lotería Nacional d'aquest Nadal és especialment pervers. Explota aquesta por, difusa però real, que experimentem cada vegada que rebutgem comprar una participació de loteria que algú ens ofereix a qualsevol establiment; cada cop que –mentre remenem un cafè al bar– fixem la vista en el bloc de paperetes que hi ha recolzat en la lleixa de les ampolles de licor... És la loteria de la nostra infantesa, la que imaginàvem que convertiria en una dinastia rica i extraordinària la nostra família de classe mitjana, tan normal i previsible. Tot plegat, amb aquells nens de San Ildefonso que semblaven pobríssims quan deien a la tele que, si era possible, esperaven un Scalextric dels afortunadíssims guanyadors de la grossa.

Però jo ja fa dos anys que tinc sort. L'invent de la Grossa m'ha fet arxivar tots aquells records, tètrics com l'anunci, en un racó de la memòria que ja comença a ser rebuscat. La cantarella d'aquell col·legi de nens orfes ha deixat de comportar en mi una expectativa, per remota que fos, i no prestaré atenció a llunyanes administracions de loteria de províncies espanyoles que no trepitjaré mai. Ja no consulto aquell llençol per si em donen un duro per pesseta al número de la feina o em tornen els quartos al de la xarcuteria.

S'han acabat els orfes clenxinats que m'imagino en blanc i negre i ha passat a millor vida aquell senyor de la mala llet que llegeix en veu alta els números que li porten els nens, tremolosos, agafant la bola amb dos dits. I, a sobre, si tinc la mala sort que toca al bar de baix sempre podré dir, amb el cap ben alt, que sóc pobre per patriota i no com el paio aquest del Bar Antonio, que no té esma ni per dir a la dona que hi vagi ella, si és tan llesta. Quin alliberament, tu.