Opinió

Ara torno

Resum metafòric de l'any

Estavellar un cotxe carregat de potencials explosius contra qualsevol edifici habitat és una acció greu i reprovable. Però el que va fer divendres Daniel Pérez Berlanga amb un Citroën Xantia a la seu del PP a Madrid és, també, una metàfora. Com a realitat és inacceptable, però com a metàfora de com de cabrejada està molta, moltíssima gent és tan contundent com precisa. De fet, la va expressar ell mateix en la declaració davant la policia: “La meva intenció era atemptar contra els polítics perquè tots són iguals.” No es pot comparar amb estavellar el cotxe, però que als polítics els diguin que tots són iguals és una de les coses que els fan més mal. Matemàticament tenen raó, no són tots iguals. Però en tot cas no tots són bona gent, tampoc. La gent, quan està cabrejada, tendeix a igualar per mal. I potser no tenen raó matemàticament, però sí emocionalment. I encara que sigui molt políticament incorrecte dir-ho, l'autor de l'intent d'atemptat de divendres també la té. Per molt que també s'hagi filtrat ràpidament la seva esquizofrènia i el consum de drogues. Sentia una ràbia social de la qual no n'és responsable només el seu desequilibri personal. Va ser un acte extrem, criminal, injustificable, però com a metàfora explica molt de la realitat. I com a metàfora, és també un resum de l'any. D'aquest any, i del passat, i l'altre, i...

Només cal repassar l'actualitat política espanyola per trobar la síntesi de tot plegat. Podem començar amb les declaracions del president Rajoy dient que “la crisi econòmica ja és història” (evocant els “brots verds” de fa anys dels socialistes; se'n recorden?), matisades després per pur tacticisme polític, però agreujades quan ell mateix i la ministra de Treball presumeixen dient que “Espanya és l'estat de tot Europa que està creant més llocs de treball”. Només faltaria! Encara que només sigui perquè als altres països la gent ja té feina! Però ens han continuat prenent a tothom per imbècils dia sí dia també. Com quan no els cau la cara de vergonya quan ens diuen que la dimissió del fiscal general és per motius personals. O quan se sap la nova feina i el sou de la dimissionària Ana Mato. O la corrupció galopant. O quan aproven i posen en pràctica la nova llei de seguretat ciutadana (remembering Generalísimo i Corcuera) criminalitzant el col·lectiu més o menys anarquista col·locant-lo al costat del substantiu “terrorisme”. Voler canviar l'statu quo és terrorisme, ja ho sabem prou bé els catalans. Això sí, el que han fet els bancs és de llei i mereix ser reparat amb diners públics. I podríem continuar i continuar. Però és l'hora de dir que això no s'arregla només amb unes eleccions i un canvi de govern. I els catalans ho hauríem de tenir clar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia