Ensucrats

Potser la vellesa m'ha jugat la mala passada de fer-me una rondinaire, però el cas és que trobo als mitjans de comunicació una atmosfera gairebé irrespirable de cursileria; afegim-hi la dolçor apegalosa del Nadal, amb cançonetes tendres i fades, anuncis francament carques, una bondat viscosa que sura arreu, els bons sentiments ensucrats i, per tant, hipòcrites, la dolçor indigerible de la xaroneria. Insofrible.

També hi ha el cas dels preocupadíssims pels infants i pels aturats, dels quals no es recorden mai, excepte quan els parles d'independència. L'important, exclamen cada dia, a cada hora, i posant ulls de bona persona, són els nens!

En aquest país va haver-hi una època, quan jo era jove, en què el glamur de la beatiful people pertanyia al PSUC, malgrat ser comunistes: acaparaven la cultura, que, o era del PSUC o era marginal (us contaria dotzenes de casos de gent que es van fer del PSUC per triomfar). En la meva maduresa, el pòndol de la cultura el van agafar els socialistes. Recordo, durant l'enrenou del Fòrum, que, en un dels comitès de què vaig formar part, els vaig dir, ja que estaven preocupats perquè el Fòrum tenia mala premsa: Ja no sou la beautiful people! Ja no! Perquè aleshores els manaies de la cultura eren dispersos: un editor, un crític, un escriptor, un pintor... una dotzena escassa d'elitistes i prou. Però ara veig símptomes clars que la cursileria i la superficialitat de la dreta s'han apoderat de (part de) la cultura: parlen de
la família, d'animalons simpàtics, de fetus amb drets civils (!), rematat, però, per una malfiança contra els nouvinguts, que, en comptes d'haver vingut a treballar, pensen que han vingut “a prendre'ns el que és nostre”. Mentre l'altra dreta, l'extrema, llueix per tot Europa les seves urpes insaciables: volen expressar, per tots els mitjans, que hi ha gent superior i gent inferior, car Déu Nostre Senyor en persona així ho ha decidit.

Com deia la Maria Aurèlia Capmany, menys entranya i més justícia.