Sense pau qui pot ser feliç?
Atribuïm a Ghandi aquesta mena de tuit: “There is no way to peace. Peace is the way.” Potser calen més “pacífics” que “pacifistes”. Definitivament, pau i felicitat semblen ésser dues cares d'una mateixa moneda. Avui és Nadal, dia ben encertat per aprofundir-hi. Al nostre voltant, a poques hores d'avió d'aquí, hi ha guerra. L'ús de la força i l'experiència de pau no són gens compatibles, tot i que sovint cal certa violència, legítima i justa. Vostès, com jo, en deuen ser “agents”: pares, docents, policies, autoritats, ciutadans responsables, etc. Amb tot, és un fet que hi ha massa guerres, menyspreus, abusos, odis, crims: físics o psicològics (i sembla que, ara, també cibernètics). “La guerra és el pare de totes les coses” (Heràclit); “la pau és engendrada per la guerra” (Epaminondes); “si vols la pau, prepara la guerra” (Juli Cèsar). I tants d 'altres. El general xinès Sunzi (IV aC), a L'art de la guerra –llibre de referència de força professionals–, la considera “la base de la vida i de la mort”. S'ha fet més filosofia de la guerra que no pas de la pau i del perdó, tot i que –amb Aristòtil, Agustí, Locke o el mateix Kant– en reconeixem la necessitat. Aquest idealisme es dissipa quan sorgeix aquella “visió realista”, i pessimista!, de Maquiavel o Hobbes, mediàticament vigents a la nostra societat.
La convivència humana genera conflictes: és lògic. Amb les coses tenim “problemes”; amb les persones, “conflictes”. Ara bé, aquestes diferències no permeten suprimir-les, ni tan sols bellugar-les de lloc: genocidis, deportacions, inquisicions, violència, no són mai una solució. Les normatives i lleis han de considerar la dignitat de cada persona que és, decididament, un factor intocable. A La pau perpètua (1795), admet Kant que “l'estat de pau entre homes que viuen junts no és un estat de naturalesa (status naturalis), [sinó] més aviat un estat de guerra (...), una constant amenaça. L'estat de pau, per tant, ha de ser instaurat”. El mateix Hobbes dedueix que, com que la guerra és habitual, només “el temps que resta es diu pau” (De cive). Ara bé, si la felicitat és el fi de la vida humana (Aristòtil) i sense la pau no s'hi pot aspirar, què podem fer?
Agustí d'Hipona manifesta les veritats amb la senzillesa dels genis: la pau és la “tranquil·litat de l'ordre”. A més, és conscient que existeixen accepcions diferents, tant de felicitat com de pau, però que en totes hi és present un ingredient essencial: la llibertat. Al clàssic Il problema della guerra e le vie della pace, Bobbio diferencia entre una pau interna (moral) i una externa (jurídica), entre aquell estat d'ànim harmònic i l'absència de tots els tipus de violència. Ambdues estan connectades, de manera necessària i també suficient.
El Nadal cristià celebra un fet: neix Jesús, personatge històric, déu nascut d'una dona a Betlem, en territori romà ocupat. Ell il·lumina l'esperança de pau ja que la Pax romana d'August, certament imposada, no era suficient. La pau és condició per a ser feliç, com ho és la llibertat: filosofia i fe coincideixen que cal pau interna, i també l'externa sempre que sigui possible. Ratzinger, el líder dels cristians, al Financial Times (19/12/12): “Aquest nen, nascut en un racó de l'imperi, ofereix al món una pau molt més gran, veritablement universal i que transcendeix les limitacions d'espai i temps.” El missatge cristià –que es basa en fets– ens empeny “a avaluar les nostres prioritats, els nostres valors, la nostra forma de vida”.
El professor Del Pozo ha fet que m'adonés, en un article, que hi ha tres camins per a
la pau: (a) el de la religió (recuperem el De pace fidei, de Cusa), (b) el de l'àmbit sociopolític (des dels il·luminismes o positivismes fins a certs socialismes), i (c) el de l'educació per a la pau, i en la llibertat. Aquest Nadal és ocasió per repensar com vivim: donem pau o només la cerquem i
exigim? Som, en el fons, pobrissons egoistes? Cadascú ha de ser “emissor de pau”. El papa Benet XVI ho deia; Kant també: “Amb el creixement de la cultura i la
progressiva aproximació dels homes, aquestes diferències [religió, llengües] condueixen a coincidir en la pau.” Si generem pau interior, s'expressarà en la pau de les societats, en els seus diferents nivells i peculiaritats.
Les guerres neixen, la pau s'instaura. Però són accions humanes, i conseqüentment, sempre amb llibertat: decidim nosaltres.
