El matís no ven
El matís és un símptoma de civilització, de cultura de la racionalitat, de pensament discursiu, de progrés dels pobles. Saber matisar és bàsic per fer judicis adequats, precisos, que permetin bons diagnòstics de la realitat política, social i religiosa i actuar acuradament. El contrari del matís és la generalització, el maniqueisme o, pitjor encara, el populisme. Ens hem acostumat, progressivament, a la retòrica matussera que tot ho barreja i tot ho confon. Observo, amb astorament, com el matís desapareix de l'escenari públic i, especialment, del núvol mediàtic. Matisar és un exercici de pensament que exigeix un treball de deliberació, d'anàlisi dels pros i dels contres que comporta tota tesi, dels seus perills inherents, però també de les possibilitats que obre.
En el treball del matís és bàsic el diàleg, l'escolta de l'altre, de les seves raons. En aquest treball, la raó juga el protagonisme, però només es pot executar si hom s'allibera de les seves servituds polítiques, econòmiques culturals o religioses i pren distància de la seva pròpia tesi inicial. Els debats es presenten cada cop més sota la forma maniquea: favorables i detractors i, després, vencedors i vençuts. Sembla que quan algú introdueix un matís, queda en terra de ningú i esdevé un objecte de sospita tant dels defensors com dels detractors.
El matís és una expressió concreta del valor del seny. No s'ha de confondre amb la covardia i, menys encara, amb l'actitud del cagadubtes que mai no actua per por. Prefereixo escoltar els qui matisen, encara que, molt sovint incorrin en un pecat que avui no es perdona, sucumbir a allò políticament incorrecte. Em desplauen aquells missatges que no integren la complexitat de les propostes.
Observo que el matís és molt absent, tant entre la prosa de molts unionistes com de molts independentistes. No tots, naturalment. Alguns veuen en la independència el remei miraculós a tots els mals que pateix el nostre país. Altres veuen en la unió l'únic camí de salvació de la crisi que pateix Catalunya. Molts veuen en una formació com Podem la redempció de tota la corrupció estructural que corca les institucions del conjunt d'Espanya i s'apunten cegament a aquest nou messianisme. Després de l'encís, vindrà la negociació amb la realitat, emergirà el postpopulisme amb tota la decepció incorporada.
El matís no ven. El teleespectador vol espectacle, xoc frontal de trens, dialèctica aferrissada, sessions d'esgrima sense careta de seguretat. La sang ven, ja sigui quan es parla d'esport, de Catalunya, de l'esquerra, del nacionalisme, de la corrupció o de la casta política. La frase paradigmàtica de la simplificació comença sempre així: “Tots són...” Aquesta generalització és sempre un insult a la intel·ligència, uns menyspreu a les minories que fan honestament la feina i que vetllen per edificar discretament un món millor.
Aquesta situació no es resol amb censura, perquè la llibertat d'expressió és una conquesta històrica que ha costat sang, suor i llàgrimes i que no podem deixar-nos usurpar. Una audiència formada en el matís, en l'art de pensar i de deliberar, de sospesar i de reflexionar és l'únic mode de recuperar la cultura del matís, de la precisió i del rigor conceptual. Som a anys llum d'això, perquè priva l'espectacle emocionalment intens i el contrast de blanc i negre. Cal recordar que el matís és, generalment, gris.
