Viure sense tu
Fem bondat
Amb la mateixa fe que el tió ha repartit màgia, ara haurà de marxar de casa sense que ningú li obri la porta. Quan jo era petit el cremàvem. Vaja, que cagava ja entre flames i s'hi consumia. Tenies clar el seu final. Però com que ara a les cases ja no hi ha foc a terra, els tions tenen potes i fesomia i tot, i el seu ventre ja no és el d'una soca buida, no és el ventre de l'arquitecte de Greneway. Pugen en ascensor i marxen sense ser vistos. Per uns dies han hagut de sotmetre's a una dieta que riu-te'n de la Dukan, i de les proteiques amb pols per desfer, o les de dos dies. Una dieta a base de mandarines, taronges, alguna garrofa i bones dosis d'aigua. Potser aquest repàs ja em situa en la fase posterior al cicle festiu de Nadal. Potser és per animar-me perquè això tot just acaba de començar. Només hem fet els àpats de Nadal i Sant Esteve, i encara ens queden els de Cap d'Any i Reis. I de seguida vindrà la festa major d'hivern de molts pobles. Sant Antoni. I el menjar festiu no ens deixarà de petja. Som al pas de l'equador d'aquesta cursa de relleus de la il·lusió. La balança que en el primer tram tenen el tió i el Pare Noel emparat amb l'arbre es decantarà ara pels Reis, aquests que no comptem que abdiquin mai, per bé que hi ha un moment en què amb el somni revelat ens expulsen de la seva cort. I amb la presència del tió, i l'espera dels Reis, modelem la nostra conducta, pacifiquem gestos, preservem sofàs i escurem els plats fins al darrer gra d'arròs. L'amenaça és massa gran. Si no ens portem bé, el tió no cagarà, i els Reis ens duran carbó. Hem crescut en la il·lusió, i per això fem bondat. Participem quan ens ho demanen i proposen, ens donem les mans de punta a punta del país, fem tota la via que cal, i ens autoinculpem. Tot sigui per no trencar el miratge, per no desfer la il·lusió, tot sigui perquè els que tenen els poders compleixin la seva part del ritual, del pacte no escrit. Som uns infants.