El dilema dels dos estatuts
1918-1919. El 12 de desembre del 1918, el debat autonomista es troba en un atzucac, amb dos projectes damunt de la taula: el que té un ampli suport de la societat catalana i el que ofereix el govern espanyol
del govern es quedarà molt lluny de les aspiracions catalanes
al Parlament, el del govern i el
de Catalunya. El primer no pot ésser el de Catalunya perquè
els mateixos que l'han elaborat salven llur vot. El de Catalunya
és el de totes les forces catalanes
i serà la nostra bandera, darrere
la qual i per defensar-la, tots
els catalans posarem l'ànima”
Diputat
del Partit Republicà Català
Després de comprovar les reaccions dels líders espanyols davant les bases per a l'autonomia de Catalunya, el Congrés presencia una escena insòlita. Abans que prengui la paraula el govern, els diputats regionalistes abandonen l'hemicicle. El gest queda recollit al diari de sessions: “Fuertes rumores. Los señores diputados de la minoría regionalista abandonan sus escaños y se retiran del salón. Momentos de gran confusión. Varios señores diputados de las minorías republicana y socialista dan vivas que motivan la protesta de la mayor parte de la cámara y que suscitan vivas a España y al rey.” Els crits de la minoria republicana són, com es pot suposar, per victorejar la República i són replicats per totes les famílies monàrquiques. Mentrestant, “la campanilla de la presidencia es impotente para dominar el tumulto”, tal com recull un cronista l'endemà. Poc després, els republicans catalans anuncien la retirada de la proposició en la qual demanaven l'autonomia integral i, tot seguit, segueixen el mateix camí que els regionalistes.
A les seves memòries, Francesc Cambó justificarà la decisió d'abandonar el Congrés dient que “no es tractava d'un recurs tàctic, no per llançar el moviment català pels camins de la revolta, sinó per a crear al president del Consell i als homes més responsables de la política espanyola la consciència d'un perill que fes possible una solució conciliatòria”. Es tracta, doncs, d'una retirada que intenta forçar una reacció a Madrid; però que també neix per la necessitat, per part de la Lliga, de no veure's desbordat per la pressió dels sectors que, a Catalunya, s'han mobilitzat a favor de l'Estatut. L'endemà de la retirada, a Barcelona se celebren manifestacions de solidaritat amb els parlamentaris catalans, que seran dispersades brutalment per la policia. I fins i tot algunes representacions teatrals, en donar-se a conèixer la notícia, suspenen les funcions per uns moments i el públic, espontàniament, irromp amb crits i aplaudiments. La rebuda dels parlamentaris catalans a Barcelona, el dia 14, es produeix en un clima d'entusiasme.
Per tal de sortir de l'atzucac al qual s'ha arribat, el cap de l'executiu, el comte de Romanones, acorda el nomenament d'una comissió extraparlamentària per tal d'elaborar una proposta d'autonomia que sigui “sotmesa en bloc a l'aprovació o al refús del Parlament”. En teoria, es tracta d'un suggeriment de Francesc Cambó; però la Mancomunitat decidirà no participar-hi. Contràriament, davant allò que s'interpreta com un simple propòsit, sense cap mena de concreció, s'acorda reforçar la via del consens entre els partits catalans i convocar una assemblea de la Mancomunitat. L'assemblea, que es reuneix el dia 21, té un suport majoritari: hi assisteixen setanta-sis dels vuitanta-nou diputats provincials existents; de la resta, nou excusen la seva assistència per malaltia. A més, hi assisteixen tots els diputats al Congrés i tots els senadors, llevat d'un, el bisbe de Lleida, que representa la província eclesiàstica. L'assemblea pren un primer acord de declarar-se constituent, amb el “primer mandat de redactar l'Estatut d'Autonomia”. En pocs dies de diferència, doncs, s'han definit dues vies en paral·lel, dues rutes que han de conduir a dos projectes estatutaris.
Les dues vies paral·leles
La comissió extraparlamentària enllesteix els treballs l'11 de gener, sis dies abans que el projecte de la Mancomunitat. Pocs dies abans, el president Puig i Cadafalch ja adverteix sobre les mancances del projecte de Madrid: “Ni en la cuestión del idioma, ni en el de la enseñanza, ni en la de las delegaciones se llega a lo que [...] Cataluña desea.” En realitat, els dos textos tenen poques coses en comú. El projecte de la comissió extraparlamentària dedica vint-i-una de les vint-i-dues bases de què consta a regular les competències municipals. Tota una declaració de prioritats. El text inclou, això no obstant, algunes concessions a Catalunya, com ara un embrió de Parlament i un govern anomenat Generalitat, la desaparició de les diputacions, la cooficialitat del català i la possibilitat de crear una policia regional, que ha de coexistir i coordinar-se amb l'estatal. Tot i això, no es fixa cap traspàs de serveis ni de tributs i aquests queden supeditats a una comissió mixta. Altrament, es fixa la creació d'un governador regional, amb poders molt superiors als governadors civils: sanciona les disposicions del Parlament i el govern català i pot decidir-ne la dissolució anticipada, amb el vistiplau del govern espanyol. L'oferta de la comissió extraparlamentària es queda, doncs, molt lluny de les aspiracions del catalanisme i, en molts aspectes, no arriba gaire més enllà d'allò que ja fa la Mancomunitat de Catalunya. Tal com ha indicat l'historiador Albert Balcells, “pel fet que no es concedia al poder regional ni competències exclusives de legislació i d'execució amb traspàs de serveis, no es podia parlar d'autonomia política, que era el que reclamava el moviment catalanista, sinó únicament de descentralització administrativa”.
Per la seva banda, el projecte de la Mancomunitat també rebaixa el llistó respecte a les bases lliurades per Puig i Cadafalch el 29 de novembre. D'una banda, l'àmbit es limita a les quatre províncies catalanes, sense preveure una possible ampliació. En allò que fa referència a les competències, hi ha un canvi radical en el plantejament: ja no s'enuncien les del poder central, sinó les de la regió autònoma. També es renuncia a una comissió mixta i paritària per dirimir els conflictes competencials, que resten en mans del Congrés. Finalment, apareix la figura del governador general de Catalunya, al qual es concedeix la facultat de convocar i dissoldre el Parlament català, de nomenar
els ministres i de sancionar
i promulgar les lleis.
El 24 de gener, l'Assemblea de la Mancomunitat i els parlamentaris es reuneixen per validar el text. En el torn d'intervencions, Francesc Cambó reconeix el caràcter moderat del text, però puntualitza que “la prudència en les decisions imposa la màxima energia en l'actuació”. Alguns representants exposaran obertament les seves crítiques al projecte i presentaran esmenes al projecte, en bona part orientades a ampliar les competències del futur poder autonòmic. Francesc Macià, per exemple, es queixarà de la insuficiència del text, però oferirà el seu suport per “aconseguir una part de les llibertats que estimo necessàries per a Catalunya”. El text se sotmet, novament, a un plebiscit municipal. Hi donaran suport 1.046 dels 1.072 municipis de Catalunya; i, en termes de població, un 99% dels habitants.
El 6 de gener el Congrés reprèn el debat sobre l'autonomia de Catalunya; en aquesta ocasió, a partir del dictamen de la comissió extraparlamentària. Els diputats catalanistes hi tornen, però amb la voluntat de defensar el projecte de la Mancomunitat. El primer de prendre la paraula és el diputat terrassenc Alfons Sala, l'únic català que ha participat en la comissió extraparlamentària. Sala, un dels impulsors de la Unión Monárquica Nacional (creada a Catalunya per tal de restar suport a la Lliga) es dedica a treure valor al plebiscit municipal dient que els ajuntaments han estat pressionats. En la seva intervenció, Francesc Cambó es dedica a combatre el projecte del govern i aclareix que “nuestro Estatuto es un mínimum, porque para redactarlo tuvimos en cuenta que no nos asistía derecho para plantear un pleito de regateo, que en lo que podía transigirse debíamos transigir,
y no teníamos que pedir nada más que lo que fuera absolutamente indispensable para que la autonomía de Cataluña fuese una realidad, no una ficción”.
En nom de la comissió extraparlamentària intervé Niceto Alcalá Zamora, que, de fet, dedica més temps a combatre el projecte de la Mancomunitat i a justificar que no es pot substituir l'un per l'altre. El diputat andalús, talment com ha fet Alfons Sala, es dedica a desprestigiar el plebiscit municipal, qualificant-lo d'una “deliberación ilegal de una asamblea irregularmente constituida [...] ante la cual no tenemos que claudicar”. Més enllà del procediment emprat, Alcalá Zamora es nega a cedir algunes competències, com ara l'ensenyament o la
legislació municipal.
El debat arribarà, ben aviat,
a un punt mort. El president del Consell de Ministres, el comte de Romanones, anuncia que només es debatrà sobre el projecte de la comissió extraparlamentària; i demana als regionalistes que presentin esmenes a l'articulat. Els impulsors del projecte de la Mancomunitat, però, conclouran que resulta impossible encabir les aspiracions catalanes en el projecte del govern. I serà aleshores quan decidiran forçar la màquina i presentar una iniciativa inèdita: una petició de referèndum.
El ministre que va portar l'estelada al Congrés
El 12 de juny del 2012, el president del Congrés va amonestar un diputat català que havia exhibit la bandera estelada des de la tribuna d'oradors. Allò que probablement no sabia
Jesús Posada és que més de cent anys abans, concretament el 6 de febrer del 1919, s'havia reproduït el mateix gest; però, en aquell cas, el protagonista no havia estat un diputat, sinó
el titular de Governació.
El ministre en qüestió fou Amalio Gimeno, que volia mostrar la bandera que havien exhibit alguns manifestants reprimits per la policia uns dies abans, talment com si es tractés de material bèl·lic. En la seva particular descripció de l'estelada, Gimeno va dir que “son banderas que llevan un astro, arrancado de no sé qué planisferio celeste, que más bien que celeste debiera llamarse infernal, porque es el planisferio de la hostilidad y del odio”. El gest del ministre no va provocar, en aquest cas, una reprimenda del president, sinó “grandes aplausos” per part dels diputats conservadors.
